Fern Hill

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les branques de les pomeres,

vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes les herbes,

i la nit estrellada sobre el fondal,

el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,

daurat, al punt dolç dels seus ulls,

i, honorat entre els carros, en les viles dels pomerars era un príncep,

i, temps era temps, senyorejava les fulles i els arbres,

amb ròssec d’ordis i margarides,

avall, pels rius de claror que en terra feien els fruits.

 

I com que era tendra i lliure d’afanys, famós als graners,

que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que era a casa,

al bat del sol, jove una vegada només,

el Temps em deixava jugar i em deixava

ésser daurat entremig dels seus dons,

i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien

amb un cant els vedells al meu corn; als turons,

les guineus lladraven amb veu clara i freda,

i el repic de la festa sonava, tot lent,

en els còdols de les rieres sagrades.

 

Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil: les quintanes

de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres; tot era aire

i joc, tot bell i ric d’aigua,

i el foc era verd com les herbes.

I cada nit, sota estrelles senzilles,

quan cap al son cavalcava, les xibeques se’n duien el mas,

i mentre durava la lluna, sentia, beneïts entre estables, els enganyapastors,

volant enllà amb els pallers, i els cavalls

resplendint un instant en la fosca.

 

I després despertar, i la masia, com un vianant emblanquit

de rosada, tornava, amb el gall a l’espatlla; tot era

brillant; era Adam i la seva donzella;

s’aplegava el cel de bell nou

i creixia el sol al volt d’aquell dia.

Devia ésser així quan nasqué, senzilla, la llum

al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls càlids sortien

de l’estable verd i ple de renills

cap a conreus de lloança.

 

I, entre guineus i faisans honorat, vora la casa joiosa,

sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,

al bell sol, que tantes vegades naixia,

jo corria a l’atzar;

els meus delers feien cursa pels fencs alts de casa,

i no m’encongia pensar, en el meu comerç de cel blau, que el Temps deixi

en el seu tomb melodiós, tan poques cançons matineres,

abans que, verds i daurats, els infants

el segueixin, ja lluny de la gràcia;

 

no m’encongia, en els dies blancs com anyells,

pensar que el Temps em duria

dalt la golfa on s’apleguen les orenetes, a l’ombra que em faria la mà,

en la lluna que sempre s’enlaira;

i, cavalcant cap al son,

sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,

i, en despertar, no veuria mai més la masia, al país sense infants.

Ah Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,

el Temps em tenia tendre, però ja morint-me,

per bé que, en les meves cadenes, cantés com el mar.

Dylan Thomas, Fern Hill, Trad. de Marià Manent

I el mateix Dylan Thomas, recitant (cantant?) Fern Hill.

[@more@]

One Response to “Fern Hill”


css.php