Fern Hill
Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les branques de les pomeres,
vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes les herbes,
i la nit estrellada sobre el fondal,
el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt dolç dels seus ulls,
i, honorat entre els carros, en les viles dels pomerars era un príncep,
i, temps era temps, senyorejava les fulles i els arbres,
amb ròssec d’ordis i margarides,
avall, pels rius de claror que en terra feien els fruits.
I com que era tendra i lliure d’afanys, famós als graners,
que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que era a casa,
al bat del sol, jove una vegada només,
el Temps em deixava jugar i em deixava
ésser daurat entremig dels seus dons,
i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien
amb un cant els vedells al meu corn; als turons,
les guineus lladraven amb veu clara i freda,
i el repic de la festa sonava, tot lent,
en els còdols de les rieres sagrades.
Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil: les quintanes
de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres; tot era aire
i joc, tot bell i ric d’aigua,
i el foc era verd com les herbes.
I cada nit, sota estrelles senzilles,
quan cap al son cavalcava, les xibeques se’n duien el mas,
i mentre durava la lluna, sentia, beneïts entre estables, els enganyapastors,
volant enllà amb els pallers, i els cavalls
resplendint un instant en la fosca.
I després despertar, i la masia, com un vianant emblanquit
de rosada, tornava, amb el gall a l’espatlla; tot era
brillant; era Adam i la seva donzella;
s’aplegava el cel de bell nou
i creixia el sol al volt d’aquell dia.
Devia ésser així quan nasqué, senzilla, la llum
al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls càlids sortien
de l’estable verd i ple de renills
cap a conreus de lloança.
I, entre guineus i faisans honorat, vora la casa joiosa,
sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,
al bell sol, que tantes vegades naixia,
jo corria a l’atzar;
els meus delers feien cursa pels fencs alts de casa,
i no m’encongia pensar, en el meu comerç de cel blau, que el Temps deixi
en el seu tomb melodiós, tan poques cançons matineres,
abans que, verds i daurats, els infants
el segueixin, ja lluny de la gràcia;
no m’encongia, en els dies blancs com anyells,
pensar que el Temps em duria
dalt la golfa on s’apleguen les orenetes, a l’ombra que em faria la mà,
en la lluna que sempre s’enlaira;
i, cavalcant cap al son,
sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,
i, en despertar, no veuria mai més la masia, al país sense infants.
Ah Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,
el Temps em tenia tendre, però ja morint-me,
per bé que, en les meves cadenes, cantés com el mar.
Dylan Thomas, Fern Hill, Trad. de Marià Manent
I el mateix Dylan Thomas, recitant (cantant?) Fern Hill.
[@more@]
…però ja morint-me.
Aquest poema, Duquena, és meravellós. El paradís i l’expulsió.
Lola