Veu
La simultaneïtat de la meva última lectura de Ficciones amb la revisió de les pàgines que m’havia assenyalat per alguna raó fa un parell d’anys en llegir el segon volum d’A la recerca del temps perdut m’ha dut a donar relleu a un fragment que Proust sembla escrit pensant en una cosa que em voltava pel cap tot llegint els contes de l’escriptor argentí: la impossibilitat del “gat per llebre”, d’imitar l’estil d’algú o més aviat d’apropiar-se’n les maneres i creure, diguem-ne fins i tot que inconscientment i de bona voluntat, que hom ha trobat una manera d’escriure.
Així succeeix amb tots els grans escriptors, la bellesa de les seves frases és imprevisible, com ho és la d’una dona a qui no coneixem encara; és creació, ja que s’aplica a un objecte exterior en què pensen –i no a ells mateixos- i que encara no han expressat. Un autor actual de Memòries, que volgués exercir, com qui no vol la cosa, de Saint-Simon, podria en rigor escriure la primera línia del retrat de Villars. “Era un home bru bastant alt… amb una fesomia viva, oberta, que destacava”, però ¿quin determinisme podria fer-li trobar la segona línia que comença així: “i veritablement una mica boja”? L’autèntica varietat resideix en aquesta plenitud d’elements reals i inesperats, en la branca carregada de flors blaves que sobreïx contra tota expectativa del clos primaveral que semblava ja curull, mentre que la imitació purament formal de la varietat (i podríem raonar de forma anàloga per a qualsevol altra qualitat de l’estil) no és més que buit i uniformitat, és a dir, el que més s’oposa a la varietat, i entre els imitadors no pot més que donar una il·lusió d’aquesta varietat, i apel·lar al seu record tan sols a aquell que no l’ha comprès en els mestres.
Aquesta reflexió, i la relació amb el text de Proust, ve motivada pel caràcter reconeixible de l’estil de Borges i l’empremta que pot deixar en d’altres escriptors. En efecte, en els contes de l’argentí hi ha constants (estilístiques, temàtiques, sintàctiques…) que es van repetint i que identifiquem com a seves, de manera anàloga a com en les obres de Bach es succeeixen modulacions que a l’instant es reconeixen com del mestre. Si esmento Bach no és pas per casualitat. Recordo que deu fer més de vint-i-cinc anys, quan es començava a parlar cada cop més dels ordinadors (o computadores, en dèiem), uns estris que en aquells temps encara servaven una aura màgica, semblaven prometre qualsevol proesa, em van explicar que la música de Bach estava tan codificada, responia de forma tan absoluta a les lleis del contrapunt, era tan reductible a fòrmules matemàtiques i algoritmes, que algú havia introduït una sèrie enorme de variables pròpies de les seves obres en un ordinador, i que la màquina havia aconseguit recombinar-les i oferir “noves peces de Bach".
Seria tant com dir que si introduíssim en un ordinador tot el lèxic de Borges, els seus temes tan cars (laberints, "gauchos", tigres, països inexistents…), les seves manies, la freqüència d’aparició de les seves enumeracions, adjectius insòlits, etc., comptaríem amb nous contes de l’argentí. El nostre hipotètic ordinador podria, en efecte, ordenar en proporció i disposició semblant les constants borgianes: si li donéssim els maons suficients, si li proporcionéssim els plànols adequats, obtindríem potser una aparença de text de Borges. I no diguem un imitador, que, respecte de la computadora, tindria a més a més intenció i voluntat. Però com suggereix Proust, no n’hi ha prou amb sumar els elements individuals d’una obra d’art per confegir una altra obra d’art mitjançant recombinació. L’argamassa que uneix tots els paràmetres, les eventuals modificacions del pla previst, els girs inesperats… La poesia, que només pot produir l’artista, no està a l’abast de màquines o d’imitadors.
En efecte, al meu parer la poesia és el més important en l’obra de Borges, malgrat s’acostumin a destacar altres elements, com el caire fantàstic, el recurs a l’erudició, i d’altres. Cap ordinador seria capaç de descriure de la següent manera la “pèrdua de densitat” que es produeix a la ciutat quan ja no és ciutat, sinó suburbis:
A izquierda y derecha del automóvil, la ciudad se desintegraba; crecía el firmamento y ya importaban poco las casas y mucho un horno de ladrillos o un álamo.
Només un bon escriptor serà capaç d’adjectivar un condemnat a mort, a l’espera que es decideixin a executar-lo, tal com ho feia Borges:
Hladík, más insignificante que desdichado, se sentó en un montón de leña.
O dibuixar una carrera nocturna entre un bombardeig d’aquesta manera:
Huimos, entre la noche agujereada de incendios.
O transmetre les mil sensacions d’un crepuscle, fer-lo palpable de forma tan nítida com en la següent descripció:
El vago y vivo campo, la luna, los restos de la tarde, obraron en mí; asimismo el declive que eliminaba cualquier posibilidad de cansancio. La tarde era íntima, infinita. El camino bajaba y se bifurcaba, entre las ya confusas praderas. Una música aguda y como silábica se aproximaba y se alejaba en el vaivén del viento, empañada de hojas y de distancia.
Ningú (però, en fi, ni tan sols Borges) podia predir que unes paraules que apareixen amb data de 1943 s’haurien d’aplicar a la seva persona més de deu anys després, quan la ceguesa li va apagar les llums del món irreversiblement:
No disponía de otro documento que la memoria; el aprendizaje de cada hexámetro que agregaba le impuso un afortunado rigor que no sospechan quienes aventuran y olvidan párrafos interinos y vagos.
[@more@]