Hello, stranger

 

Ha anat a veure la seva mare, perquè ha pensat que fa temps que no la visita, tot i que no viuen gaire lluny. Si no hi va més sovint és perquè no es vol sentir dir, cada vegada que hi va, que faria santament de tornar a viure amb ells. Aquesta dèria va començar quan la filla de l’Anna es va casar i se’n va anar a viure a València. “Estàs molt sola”; aquest és l’argument únic i contundent. El que acostuma a fer és no respondre, perquè la darrera cosa que vol és convertir aquesta qüestió en tema de conversa i no es veu en cor de discutir.

Aquest matí l’ha trobada asseguda davant de la taula de la galeria. La mare duia unes ulleres que li fan la cara rodona i estrafeta, i copiava receptes de cuina en una llibreta. Ha alçat la cara i ha parat la galta per rebre un petó, sense mirar-se la filla. L’Anna s’ha assegut a la cadira del costat sense treure’s l’abric, amb la bossa a la falda i les mans a sobre la bossa.

– Hola, nena -ha dit, somrient, sense aixecar la vista, i ha continuat la feina, tot movent el cap del llibre al full i del full al llibre-. Hi ha uns pèsols que t’agradarien. Després en farem una fotocòpia -i amb la ploma ha picat sobre la llibreta, toc, toc, toc; l’Anna ha recordat que l’Enric solia fer aquests tres copets amb l’índex al vidre del cotxe mentre conduïa, quan volia assenyalar alguna cosa o més aviat subratllar el que els volia ensenyar, a l’Anna i a la nena.

Sa mare ha descobert que la impressora del seu home també fa fotocòpies i des de fa un cert temps vol copiar-ho tot. Però les receptes les continua escrivint a mà, i la fotocòpia l’hauria de fer del seu full manuscrit, i no pas del llibre de cuina.

– Què fa, el pare? -ha volgut saber. La dona ha alçat l’esguard, per primer cop, i li ha clavat els seus ulls verds. I com que ha vist que l’Anna ja endevinava què anava a respondre, li ha semblat que no calia dir res i no ha badat la boca. N’ha tingut prou de veure com sa filla abaixava els ulls, i després ha continuat copiant. L’Anna ha mirat cap enfora de la galeria: les falgueres i els geranis, les mateixes plantes antigues de sempre; el llimoner tot sol al fons del pati de la casa. Ha tornat a mirar sa mare i ha ofegat un sospir. S’ha acostat al full i ha preguntat-: Què són, uns pèsols?

– Sí, nena, i t’agradarien. Després en farem una fotocòpia.

– No pateixis, no tinc gaire esma de fer-me coses per a mi sola -i a mida que ha vist que estava donant un pas en fals, l’aflicció se li ha tornat vergonya

Sa mare ha deixat d’escriure i l’ha mirada. Després, ha abaixat el cap novament cap a les pàgines del llibre i, de manera un xic teatral, ha posat el tap a la ploma i l’ha deixada sobre el full.

– Si estàs sola és perquè vols, oi que ho saps, això? Amb ton pare no parlem d’altra cosa-. I seguint un guió no escrit però que configura cada una de les seves converses des de fa anys, fa una pausa que l’Anna sent com s’eixampla a sota els seus peus-. No et fas cap bé, quedant-te a casa tota sola, tot el dia tancada, ja em diràs quina vida és aquesta. El teu pare està molt preocupat-. Tot són signes: copets, pauses, èmfasis. Aquest molt se li clava a dalt de tot de l’estómac, se li apareix com la barrera que la mare ha mantingut dreta tota la vida entre totes dues. -I després, no et faria cap mal de conèixer algú. Ja fa temps que se n’ha anat, el teu home, i ell sí que no va tardar gaire a arreglar-se la vida.

I una altra pausa.

Ha recordat la visita a l’església d’aquest mateix matí, abans de fer cap a casa sa mare: l’olor dels ciris, que feia temps que no sentia, d’abans de casar-se, potser, que aquell dia no estava per sentir olors. “Quan temps deu fer que no entra en una església, l’Enric?” ha pensat.

– Que no em sents? No se t’ha passat pel cap, això de conèixer un home? Encara fas força goig, si vols que t’ho digui.

– Aquest matí he entrat a l’església de la plaça- la mare s’ha tret les ulleres i les ha plegat, les ha posat a la funda, ha tancat la llibreta i el llibre de cuina. S’ha arrepapat al respatller de la cadira i s’ha quedat fitant la seva filla. Una acció just darrere l’altra, com algú que sempre sap quins són els passos que s’han de seguir-. M’hi he estat una bona estona, tota sola. Aleshores he vist com entrava un home, gran com jo, m’ha semblat, i he pensat que hi ha gent que hi va cada dia. Però després he vist que no es senyava, que s’asseia en un banc i que no resava, tampoc. He pensat que potser havia entrat igual que jo… que… Al cap d’una estona s’ha alçat, duia el nus de la corbata desfet. Ha començat a caminar cap a la porta i, quan ha passat pel meu cantó, he estirat el braç i he estat a punt d’agafar-li la màniga. No sé per què…

L’Anna ha baixat el cap amb un cert sentiment de triomf. Com qui descobreix per primer cop quin ha de ser el següent pas, ha vist un fil que sortia de la vora de l’abric i ha entès que l’havia d’estirar, i amb aquest moviment la bossa ha estat a punt de caure-li a terra i l’ha agafada al vol. S’ha adonat que feia el mateix posat que quan era una criatura i sa mare la renyava, seriosa, severa, però sense alçar la veu, encara que no aconsegueix recordar quina una en devia haver fet.

[@more@]

One Response to “Hello, stranger”

  • violette ha dit:

    Doncs les gràcies a Barbara Lewis… Una vegada més em meravella el fet que un home es pugui posar tan naturalment en el lloc d’una dona.


css.php