Cap d’any

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bufava un vent humit i suau. Era un temps que jo coneixia; vaig tenir la sensació i el pressentiment que el dia de cap d’any no era un dia diferent dels altres, que no era el primer d’un món nou en què, amb una sort encara intacta, hauria pogut tornar a fer coneixença amb la Gilberte com en el temps de la Creació, com si encara no existís el passat, com si les decepcions que de vegades m’havia causat haguessin quedat anihilades, juntament amb els indicis que se n’haurien pogut extraure per al futur: un nou món on no subsistiria res de l’antic… només una cosa: el meu desig que la Gilberte m’estimés. Vaig comprendre que si el meu cor desitjava aquesta renovació al seu voltant d’un univers que no l’havia satisfet, era perquè ell, el meu cor, no havia canviat, i em vaig dir que no hi havia cap raó perquè el de la Gilberte hagués canviat més; vaig sentir que aquella nova amistat era la mateixa, de la mateixa manera que no estan separats dels altres per un fossat els anys nous que el nostre desig, sense poder-los atènyer i modificar, recobreix sense saber-ho amb un nom diferent. Ja podia dedicar-li aquest a la Gilberte i, de la mateixa manera que superposem una religió a les lleis cegues de la natura, mirar d’imprimir al dia de cap d’any la idea particular que me n’havia fet era endebades; sentia que ell, aquest dia, no sabia que li dèiem dia de cap d’any, que s’acabava amb el crepuscle d’una manera que no m’era nova. Amb el vent suau que bufava al voltant de la columna d’anuncis havia reconegut, havia sentit com tornava a aparèixer la matèria eterna i comuna, la humitat familiar, la ignorant fluïdesa dels dies antics.

Marcel Proust, A l’ombra de les noies en flor





css.php