Notes

Sabia que el propi record del piano també falsejava el pla en el qual veia les coses de la música, que el camp que s’obria al músic no és un teclat mesquí de set notes, sinó un teclat incommensurable, encara quasi del tot desconegut, on només ça i enllà, separades per espesses tenebres inexplorades, algunes dels milions de tecles de tendresa, de passió, de coratge, de serenitat que el composen, cada una tan diferent de les altres com un univers d’un altre univers, han estat descobertes per alguns grans artistes que ens fan el favor, tot despertant en nosaltres la correspondència del tema que han trobat, de mostrar-nos quina riquesa, quina varietat, oculta sense que ho sapiguem aquesta gran nit impenetrable i descoratjadora de la nostra ànima que prenem per buit i per no-res. Vinteuil havia estat un d’aquells músics. En la seva petita frase, encara que presentés a la raó una superfície obscura, hom sentia un contingut tan consistent, tan explícit, al qual donava una força tan nova, tan original ,que aquells que l’havien sentida la conservaven en ells al mateix nivell que les idees de la intel·ligència. En Swann s’hi remetia com en una concepció de l’amor i de la felicitat de la qual immediatament sabia tan bé en quin sentit era particular com ho sabia per a La princesa de Clèves o per a René, quan es presentava el seu nom a la memòria. Fins i tot quan no pensava en la petita frase, aquesta existia latent en el seu esperit al mateix nivell que certes altres nocions sense equivalent, com les nocions de la llum, del so, del relleu, de la voluptat física, que són les riques possessions amb què es diversifica i s’adorna el nostre món interior. Potser les perdrem, potser s’esborraran, si retornem al no-res. Però mentre vivim, no podem fer com si no les haguéssim conegut, com tampoc podem per un objecte real, com no podem per exemple dubtar de la llum de la làmpada que encenem davant dels objectes metamorfosats de la nostra cambra, d’on s’ha escapat fins al record de l’obscuritat. En aquest sentit, la frase de Vinteuil, com un tema determinat de Tristany, per exemple, que també representa per a nosaltres una certa adquisició sentimental, s’havia unit íntimament amb la nostra condició mortal, havia pres alguna cosa d’humà que era força colpidor. La seva sort estava lligada a l’avenir, a la realitat de la nostra ànima, de la qual era un dels ornaments més particulars, més ben diferenciats. Potser és el no-res el que és veritat, i tot somni nostre és inexistent, però aleshores sentim que caldrà que aquestes frases musicals, aquestes nocions que existien en relació a ell, tampoc no siguin res. Traspassarem, però tenim com a ostatges aquestes captives divines que seguiran la nostra sort. I la mort amb elles té alguna cosa de menys amarg, de menys ingloriós, potser de menys probable.

Marcel Proust, Un amor d’en Swann 




css.php