Pins

Com a Tamariu, el perfum dels pins, no l’he sentit enlloc més: és una invasió gairebé sòlida, intensa, que arriba a l’obsessió –un perfum que impregna les coses, les robes, les persones, els arreus de pesca, els llaguts i fins i tot els sofregits de l’arròs que es fan en el país, els cabells de les noies, els seus braços, l’interior de les cases, l’aire que circula, els focs que s’hi encenen. És una olor una mica espessa, d’un arabesc no gaire complicat, d’un esperit una mica terra a terra, però inconfusible, que no forma un perfum dolç, però capitós i d’una voluminosa presència. Gairebé tots els perfums s’assemblen a un altre perfum –i gairebé sempre al que hom té al pensament. Aquest té una personalitat directa, inseparable de la substància que l’exhala. Mastegar unes agulles de pinassa, un gra de resina, és com si el vent us portés el perfum sobre la llengua.

Josep Pla, Navegació d’estiu, a Aigua de mar

[@more@]

3 Responses to “Pins”

  • Tina ha dit:

    Ben fet! No t’oblidis de tornar! 😉

  • Mery Cherry ha dit:

    a mi, l’aigua de trementina, que es fa a partir de la resina del pi, em deixa totalment col·locada i, per sort o per desgràcia, he de treballar amb ella cada setmana

  • L’olor del bosc mediterrani sempre em recorda l’estiu; no se com sera la de Tamariu pero m’agrada en general. I la resina recordo que era molt enganxosa i no te la treies de sobre ni de miracle.


css.php