L’ostra

L’ostra, de la mida d’un palet mitjà, té una aparença més rugosa, un color menys uniforme, brillantment blanquinós. És un món obstinadament clos. Tot i així, se la pot obrir: cal aguantar-la amb un drap al clot de la mà, utilitzant un ganivet oscat i poc franc, i burxar-la unes quantes vegades. Els dits encuriosits reben algun tall, les ungles es trenquen: és feina tosca. Cada escomesa marca el seu embolcall amb una rodona blanca, una mena d’aurèoles.

A dins hom hi troba tot un món, de beure i de menjar: sota un firmament (parlant amb propietat) de nacre, els cels de dalt s’aclofen damunt els cels de sota formant únicament un bassal, una bosseta viscosa i verdosenca que flueix i reflueix a la flaire i a la vista, enserrellada en les vores per una randa negra.

De vegades, molt rarament, una fórmula perleja en la seva gorja de nacre, amb la qual hom pensa tot seguit d’empolainar-se.

Francis Ponge, Le parti pris des choses

[@more@]

One Response to “L’ostra”

  • Toni Ibàñez ha dit:

    L’altre dia vaig obrir 160 ostres jo solet. Tres capses senceres portades de Séte. El que no diu Ponge és que cal atacar-les pel darrere i penetrar-les per allí amb un punxó… El drap no et salva dels talls. Encara tinc les ferides de l’ostrada (érem 15 persones i estaven boníssimes)


css.php