Hores

I a cada hora em semblava que no feia sinó uns instants
que havia sonat l’anterior; la més recent venia a inscriure’s molt a prop de
l’altra en el cel, i jo no podia creure que en aquell petit arc blau comprès
entre les seves dues marques d’or hi cabessin seixanta minuts. De vegades, fins
i tot aquesta hora prematura tocava dues campanades més que la darrera; n’hi
havia, doncs, una que jo no havia sentit, alguna cosa que havia succeït no
havia succeït per a mi; l’interès de la lectura, màgic com un son profund,
havia enganyat la meva oïda al·lucinada i esborrat la campana d’or sobre la
superfície atzur del silenci. Belles tardes de diumenge sota el castanyer del
jardí de Combray, que jo havia buidat acuradament dels incidents mediocres de
la meva existència personal i havia reemplaçat per una vida d’aventures i
d’aspiracions estranyes en el si d’un país regat per aigües vives!, encara
m’evoqueu aquesta vida quan penso en vosaltres, i vosaltres la conteniu en
efecte pel fet d’haver-la encerclat i tancat -mentre jo progressava en la meva lectura
i anava caient la calor del dia- en el cristall successiu, lentament canviant i
travessat de fullam, de les vostres hores silencioses, sonores, oloroses i
límpides.

Marcel Proust, Combray


css.php