La llum de Grècia

Degué ser més o menys en aquests
mateixos paratges, en el curs d’un dels meus primers viatges, que vaig fer un
descobriment. En un moment determinat, les coses del món exterior es
presentaren davant els meus ulls amb una netedat, amb una perfecció sorprenent,
exacerbada. […] L’aire tenia una puresa turgent, estirada. La llum el
travessava com si fos un diamant d’aigües claríssimes. El cel era d’una blavor
en activitat, invadent, alguna cosa més que un èxtasi passiu de blau: era un
blau penetrant. El mar era d’un cobalt dens, sòlid, pesant. Els escumaralls
lluents de les onades haurien pogut dibuixar-se amb una precisió microgràfica.
L’oscil·lació del mar en el trencall de la costa, entrant i sortint per les
anfractuositats, pujant i baixant pels mur minerals, venia assenyalada amb una
exactitud meravellosa, obsessionant. Els colors eren unilaterals, violents,
directes: la intensitat dels roigs de la mineralogia, el carmí diluït de les
petites platges, la grogor d’espart dels vessants ressecats, les argiles
vermelles, la grisor més grassa de les estretes fondalades, tenien una
presència d’una vivacitat excepcional. Quan, en la llunyania, apareixia la taca
blanca d’una casa o d’una paret emblanquinada, es produïa com una explosió
lumínica, com una flama radiant. Si sobre el cel es destacava una silueta, el
perfil es presentava tan perfectament dibuixat, el seu contorn era tan estricte
i pur, que més que una cosa sumada al paisatge semblava una fantasia sobreposada.
Tot tenia –el perfil d’una roca, l’arabesc d’una muntanya, la voluta d’una
onada- una presència tan personal, un contorn tan propi, un tallat tan precís,
que les coses, més que fondre’s amb el seu món immediat, semblaven tenir el do
de separar-se’n. Venint d’Europa –que és el continent de la matisació, de
l’esfumatura integrativa i de la mútua funcionalitat- aquest espinguet personal
i retallat que fan les coses de Grècia és impressionant.

Us passeu la mà pels ulls. La
sorpresa té una singularitat. Aquesta llum exasperada i fixa sobre la qual es
manifesta una naturalesa aturada en el moment de la seva màxima decisió
produeix una impressió de xoc. Què és això? Com que és molt difícil que, pel
fet de trobar-vos a Grècia, la força dels vostres ulls s’hagi reforçat, heu
d’arribar simplement a la conclusió que les coses, en aquest país, es presenten
d’aquesta manera –que això és Grècia, en una paraula. 

 
Josep Pla, Les escales de Llevant

No es pot dir que la lectura d’aquest
text em fes recordar aquelles dues visions que, de fet, em venen sovint a
la memòria: una pera i la meva mà. En efecte, he pensat força vegades en la
pera, en la meva mà, tal com les vaig veure a Grècia fa més de quinze anys,
encara que mai no havia pensat que l’anàlisi d’aquells dos fets puntuals pogués
enfocar-se d’una manera tan radicalment “física”. No es que cregui ara, després
de llegir el text d’en Pla, que la nitidesa de la forma i la intensitat del
color verd de la pera que anava a queixalar, en aquella platja de Paros de corba
tèbia i de nom tan poc hel·lènic com Golden
Beach
, es degués únicament a una llum màgica o a una transparència gairebé
sobrenatural o matemàticament absoluta de l’aire; penso encara, com en els
darrers quinze anys, que de la mateixa manera que el mestral o la tramuntana, o
qualsevol altre vent de buf higiènic, neteja l’atmosfera allà on passa i
escurça les distàncies entre l’esguard i allò que mirem, les tres setmanes que
duia a Grècia havien anat escombrant de mica en mica les embolicades capes de
pensaments, generalment estèrils i distorsionadors, que solc posar entre el meu
cervell i el món que percebo.  

Crec que no hi ha dubte que aquell
terbolí mental s’havia anat frenant, però fins ara atribuïa de forma exclusiva
la puixant brillantor de la pera, el dibuix finament cisellat i la calidesa
torrada de la meva mà a aquell meu nou estat, tan malauradament inèdit, i no
havia pensat, ebri per la inèrcia habitual de fer girar tots els fenòmens en
l’òrbita del meu jo, que hi pogués haver raons merament objectives, físiques,
que expliquessin aquella proximitat tan íntima amb els objectes observats. No
es pot dir que l’expressió “la llum de Grècia” em fos desconeguda. L’amic Eduard
l’havia repetida força vegades, però jo sempre m’havia explicat el seu èmfasi i
la seva insistència pensant en una càrrega de subjectivitat a compte del record
d’un viatge que havia fet temps abans; en definitiva, la “llum de Grècia” de l’Eduard
era per a mi la resplendor, incrementada amb el pas del temps, d’una feliç experiència
anterior, i no la descripció d’una diafanitat real de l’aire.  

En qualsevol d’aquells dos moments,
separats l’un de l’altre per vint-i-quatre o quaranta-vuit hores, la visió va
ser intensíssima però efímera: sense adonar-me, de seguida estava substituint
l’experiència directa i radicalment present per la reflexió, per l’anàlisi d’aquesta
pròpia intensitat i d’aquesta fugacitat i, suposo que en mil·lèsimes de segon
(segons els paràmetres de funcionament del cervell, que imagino capaç de bastir
un concepte complex en un temps ínfim), havia establert ja tota una
fenomenologia sobre com havia percebut, sentit i viscut l’experiència segons el
marc de la meva manera habitual de percebre, sentir i viure
experiències.  

Aquesta
interpretació la podia haver considerat caducada des de feia temps, però l’hi
he anat renovant el crèdit durant quinze anys. Per això, després de llegir el
text d’en Pla, m’alegra poder reviure ni que sigui vicàriament l’experiència,
revisar-ne la lectura que havia anat heretant fins avui i, finalment,
fer justícia a la veritat que hi havia en l’asseveració de l’Eduard, la
vehemència del qual entenc ara com un enlluernament autèntic. La qual cosa, per
altra banda, no desmenteix la calidesa només seva d’aquells seus records.
 


css.php