Espill
Més tard, per alliberar-me de l’avorriment
i la melancolia que començaven a enroscar-se’m al cor, vaig recórrer a un joc
que no sabia que anys després el faria servir en les meves novel·les.
Enretirava just al mig del tocador les ampolles, els raspalls i la capsa
platejada amb relleu de flors que no s’obria mai, acostava el cap a la part
central del mirall, tancava les dues ales laterals de manera que jo quedés al
mig i veia milers d’Orhans que es movien en la infinitud profunda, freda i
vidriosa que produïen els miralls quan es multiplicaven. Quan mirava les
imatges més properes i més grosses, em sorprenia la zona posterior,
desconeguda, del meu cap, de forma ovoide, i el que tenien d’estrany les meves orelles,
perquè, com el pare, en tenia una de més desenganxada que l’altra. El més
interessant era veure’m el clatell, i és una cosa que encara em provoca
calfreds perquè penso que el meu cos és en realitat un estrany que fa anys que
duc a sobre. El que hi havia entre els tres miralls no només era el meu perfil,
sinó dotzenes, centenars d’Orhans que anaven canviant en angles mínims cada cop
més diminuts però tots diferents, i em divertia envanit de veure com imitaven
esclavitzats qualsevol moviment que fes amb la mà. Els obligava a fer tota mena
de moviments fins que em convencia que eren uns esclaus perfectes. De vegades
intentava buscar l’últim Orhan en la infinitud verdosa del cristall. De vegades
em semblava que veia que els seus moviments imitatius no anaven ben bé alhora
que els de la meva mà o del meu cap, sinó que passaven un instant més tard. I
el més esgarrifós era quan jugava inflant les galtes, arrufant les celles o traient
la llengua, i els meus braços o les meves mans, que ja havia oblidat que
existissin posant atenció al novè o desè Orhan dels centenars que n’hi havia,
feien automàticament qualsevol moviment simple que a l’instant imitaven deu o
quinze petits Orhans en algun lloc de les profunditats verdoses del mar de
miralls, i jo creia que una part d’ells havien arribat a un acord i es movien
per si sols en la llunyania, perquè no era conscient d’haver fet cap moviment
amb la mà o el braç. Al principi, se’m posava la pell de gallina però, després
d’acceptar amb la part de la ment que no entenia les bromes que allò només era
una il·lusió, continuava el joc amb la intenció de repetir l’espant. Després
canviava l’angle dels miralls movent-los amb un sol dit i em trobava amb una
sèrie d’Orhans completament diferents. Mirant com si ho fes per l’objectiu d’una
càmera desenfocada, per un instant m’agradava buscar desesperadament la primera
imatge més propera d’aquella nova infinitud d’Orhans i la meva veritable
ubicació (com si tingués por d’haver perdut l’original).
Orhan Pamuk, Istanbul
No n’havia llegit res, de Pamuk, i no fa gaire vaig encetar «Istanbul», em va plaure molt,tot el llibre és un joc de miralls, entre la ciutat i l’ànima sobretot.