Saint-Hilaire (2/3)
De l’absis de l’església de Combray se’n pot parlar realment? Era tan tosc,
tan mancat de bellesa artística i fins i tot d’inspiració religiosa… Des de
fora, com que l’encreuament de carrers al qual donava era en un nivell més
baix, el seu mur tosc s’elevava a partir d’un basament de còdols sense
treballar, eriçats de palets, i que no tenia res que fos particularment
eclesiàstic; els vitralls semblaven col·locats a una alçada excessiva, i el
conjunt tenia un aspecte més de mur de presó que d’església. I certament, més
tard, quan recordava tots els absis gloriosos que havia vist, mai no m’hauria
vingut al cap de comparar-los amb l’absis de Combray. Només un dia, en tombar
per un carrer provincià, vaig percebre, davant d’un encreuament de tres
carrerons, un mur rude i sobrealçat, amb vidrieres obertes a dalt de tot i que
oferia el mateix aspecte asimètric que l’absis de Combray. Aleshores no vaig
demanar-me, com a Chartres o a Reims, amb quina potència s’hi expressava el
sentiment religiós, sinó que involuntàriament vaig cridar: “L’Església!”
L’església! Familiar;
mitgera, al carrer de Saint-Hilaire, on hi havia la seva porta nord, de les
seves dues veïnes, la farmàcia del senyor Rapin i la casa de la senyora
Loiseau, a les quals tocava sense cap separació; simple ciutadana de Combray
que hauria pogut tenir el seu número en el carrer si els carrers de Combray
haguessin tingut números, i on semblava que el carter s’hauria pogut aturar al
matí quan feia la seva ronda, abans d’entrar a casa de la senyora Loiseau i
sortint de casa del senyor Rapin, tot i que entre ella i el que no era ella hi
havia tanmateix una demarcació que el meu esperit no va arribar mai a
franquejar. Encara que la senyora Loiseau tenia fúcsies a la seva finestra, que
tenien el mal costum de deixar que les seves branques correguessin sempre arreu
de qualsevol manera, i les flors de les quals no tenien res més urgent a fer,
quan eren prou grans, que anar a refrescar les seves galtes violetes i
congestionades contra l’ombrívola façana de l’església, no per això les fúcsies
esdevenien sagrades per a mi; si els meus ulls no percebien cap interval entre
les flors i la pedra ennegrida sobre la qual es recolzaven, el meu esperit hi
distingia un abisme.
El campanar de
Saint-Hilaire es reconeixia de ben lluny, inscrivint la seva figura inoblidable
a l’horitzó en el qual Combray encara no apareixia; quan des del tren que, la
setmana de Pasqua, ens duia des de París, el meu pare l’albirava, recorrent un
darrere l’altre tots els solcs del cel i fent girar en totes les direccions el
seu petit gall de ferro, ens deia: “Vinga, agafeu les flassades que ja hem
arribat.” I en una de les passejades més grans que fèiem des de Combray, hi
havia un indret on el camí tot estret desembocava de sobte en un immens altiplà
tancat a l’horitzó per uns boscos retallats, superats només per la fina punta
del campanar de Saint-Hilaire, però tan prim, tan rosa, que semblava amb prou
feines ratllat sobre el cel per una ungla que hagués volgut donar a aquest
paisatge, a aquest quadre tot ell de natura, aquesta petita marca d’art,
aquesta única indicació humana. Quan hom s’acostava i podia percebre la resta
de la torre quadrada i mig derruïda que subsistia menys alta al costat seu,
quedava sorprès sobretot pel to rogenc i ombriu de les pedres; i, en els matins
bromosos de la tardor, semblava, elevant-se per sobre del violeta tempestuós
dels ceps, una ruïna de porpra gairebé del color de la vinya verge.
Sovint, quan tornàvem, la
meva àvia em feia aturar a la plaça per mirar-lo. Des de les finestres de la
seva torre, posades de dues en dues les unes a sobre les altres, amb aquesta
justa i original proporció en les distàncies que atorga bellesa i dignitat no
només als rostres humans, deixava anar, deixava caure, a intervals regulars, bandades
de corbs que, durant un moment, giravoltaven tot cridant, com si les velles
pedres que els deixaven saltironejar sense veure’ls, esdevingudes de cop i
volta inhabitables i desprenent un principi d’agitació infinita, els haguessin
colpejat i fet fora. Tot seguit, després de ratllar en totes les direccions el
vellut violeta de l’aire del vespre, bruscament calmats, tornaven a absorbir-se
en la torre, que de nefasta havia esdevingut propícia, alguns plantats ça i
enllà, immòbils en aparença, però potser atrapant algun insecte, en la punta
d’un pinacle, com una gavina aturada amb la quietud d’un pescador en la cresta
d’una onada. Sense saber gaire per què, la meva àvia trobava en el campanar de
Saint-Hilaire aquella absència de vulgaritat, de pretensió, de mesquinesa, que
feia que li agradessin i cregués riques d’una influència benèfica la natura,
quan la mà de l’home no l’havia empetitit, com feia el jardiner de la meva
tieta àvia, i les obres de geni. I sens dubte, qualsevol part de l’església que
es percebia la distingia de qualsevol altre edifici mitjançant una mena de
pensament que hi era infús, però era en el campanar on semblava prendre
consciència d’ella mateixa, afirmar una existència individual i responsable.
Era ell qui parlava per ella. Crec sobretot que, d’una manera confusa, la meva
àvia trobava en el campanar de Combray allò que apreciava més que res al món,
la naturalitat i la distinció. Ignorant pel que feia a arquitectura, deia:
“Fills meus, mofeu-vos de mi si voleu, potser no és bonic segons les regles,
però la seva vella i estranya silueta m’agrada. Estic segura que si el campanar
toqués el piano, no tocaria sec”. I
tot mirant-lo, tot seguint amb els ulls la dolça tensió, la inclinació fervent
de les seves formes en declivi que s’atansaven en elevar-se com mans juntes que
preguen, l’àvia s’unia tan bé a l’efusió de la sageta que el seu esguard
semblava projectar-se amb ella; i al mateix temps somreia amigablement a les
velles pedres gastades que el ponent només aclaria ja en el seu cimall i que, a
partir del moment en què entraven en aquesta zona assolellada, endolcides per
la llum, semblava de cop i volta que encara pugessin més, llunyanes, com un
cant abordat en veu de falset, una octava més amunt.
Marcel Proust, Combray