Saint-Hilaire (3/3)

El campanar de Saint-Hilaire era el que donava a totes les ocupacions, a
totes les hores, a tots els punts de vista de la vila la seva figura, el seu
coronament, la seva consagració. De la meva habitació estant, jo no podia
percebre sinó la seva base, que havien recobert amb pissarres; però quan el
diumenge, en un càlid matí d’estiu, les veia que flamejaven com un sol negre,
em deia: “Déu meu! Les nou! Ja cal que em prepari per anar a missa si abans
vull tenir temps d’anar a fer un petó a la tieta Léonie”, i sabia exactament el
color que tenien el sol a la plaça, la calor i la pols del mercat, l’ombra que
feia el tendal de la botiga on la mare entraria potser abans de missa tot
penetrant en una olor de tela crua, per comprar algun mocador que el propietari
li faria ensenyar, tot reviscolant-se mentre es preparava per tancar, tornant
de la rebotiga on s’havia posat la jaqueta del diumenge i ensabonat-se les mans
que, cada cinc minuts, i fins i tot en les circumstàncies més malenconioses,
tenia l’habitud de fregar-se l’una amb l’altra amb aire emprenedor, galant i
triomfador.

            Quan després de missa
entràvem a dir-li a en Théodore que ens portés un brioix més gran que els de
sempre perquè els nostres cosins havien aprofitat que feia bo per venir a dinar
amb nosaltres des de Thiberzy, teníem al davant el campanar que, daurat i cuit
com un brioix beneït i més gran, amb escates i gotetes gomoses de sol, clavava
la seva punta agusada en el cel blau. I al vespre, quan tornava de passeig i
pensava en el moment en què caldria dir bona nit a la meva mare i no tornar-la
a veure, era, en canvi, tan suau en el dia que finia, que semblava que
l’haguessin dipositat i enfonsat com un coixí de vellut bru sobre el cel
pàl·lid que havia cedit sota la seva pressió, s’havia enfonsat lleugerament per
fer-li lloc i refluïa en els seus marges; i els crits dels ocells que giraven
entorn seu semblaven augmentar el seu silenci, elevar encara més la seva fletxa
i prestar-li un no sé què d’inefable.

            Fins i tot quan havíem
d’anar a comprar darrere l’església, des d’on no la vèiem, tot semblava ordenat
en relació amb el campanar que sorgia aquí i allà entre les cases, potser més
emocionant encara quan apareixia així sense l’església. I certament, n’hi ha
molts d’altres que són més bonics vistos d’aquesta manera, i en el meu record
tinc imatges de campanars que depassen les teulades, amb un caràcter artístic
diferent que les que composaven els tristos carrers de Combray. No oblidaré
mai, en una curiosa vila de Normandia propera a Balbec, dos encantadors
palauets del segle xviii, que per
moltes raons em són cars i venerables, i entre els quals, quan la miraves des
del bell jardí que baixa de les escales cap a la riba, es llença la fletxa
gòtica d’una església oculta darrere d’ells, com si volgués acabar, coronar les
seves façanes, però d’una matèria tan diferent, tan preciosa, tan anellada, tan
rosa, tan envernissada, que es veia ben bé que no en formava part, talment com
dos bells còdols units, entre els quals ha quedat presa a la platja la fletxa
purpúria i dentada d’una petxina en forma d’ús i glacejada d’esmalt. Fins i tot
a París, en un dels barris més lletjos de la ciutat, conec una finestra des
d’on es veu, després d’un primer, d’un segon i fins d’un tercer pla fet pels
teulats amuntegats de diversos carrers, una campana violeta, de vegades
rogenca, a voltes també, en algunes de les “proves” més nobles que n’extrau
l’atmosfera, d’un negre decantat de cendres, que no és sinó la cúpula de
Saint-Augustin i que dóna a aquesta vista de París el caràcter de certes vistes
de Roma pintades per Piranesi. Però en cap d’aquests gravats, per molt de gust
que la meva memòria hagués posat en executar-los, no hi va poder posar el que
jo havia perdut des de feia temps, el sentiment que ens fa no pas considerar
una cosa com un espectacle, sinó creure-hi com en un ésser sense equivalent,
cap d’ells no té sota la seva dependència tota una part profunda de la meva
vida, com ho fa el record d’aquests aspectes del campanar de Combray en els
carrers de darrere l’església. Tant si el vèiem a les cinc, quan anàvem a
correus a buscar les cartes, a poques cases d’on érem, a l’esquerra, alçant
bruscament amb un cim aïllat la silueta dels teulats; com si, al contrari,
volíem entrar a preguntar què feia de bo la senyora Sazerat i seguíem amb els
ulls aquella línia que ara tornava a ser baixa després del descens de l’altre
vessant, sabent que caldria tombar pel segon carrer després del campanar; o com
si, quan anàvem més lluny, cap a l’estació, i el vèiem obliquament, mostrant de
perfil arestes i superfícies noves com un sòlid sorprès en un moment desconegut
de la seva revolució; o, des de la riba del Vivonne, amb l’absis musculosament
recollit i realçat per la perspectiva que semblava brollar de l’esforç que feia
el campanar per llençar la seva fletxa al cor del cel: sempre calia tornar cap
a ell, sempre era ell que ho dominava tot, comminant les cases amb un pinacle
inesperat, alçat davant meu com el dit de Déu, el cos del qual hagués estat
amagat en la multitud dels humans sense que per això jo l’arribés a confondre
amb aquesta. I encara avui, si en una gran ciutat de províncies o en un barri
de París que conec malament, un vianant que m’ha indicat el camí correcte em
mostra en la llunyania, com a punt de referència, una torre d’hospital, un
campanar de convent que aixeca la punta de la seva còfia eclesiàstica en la
cantonada d’un carrer que he de seguir, per poc que la meva memòria pugui
obscurament trobar-li algun tret de ressemblança amb la figura tan cara i
desapareguda, el vianant, si mai es girés per assegurar-se que no em perdo,
podria veure tot sorprès que, oblidant el passeig emprès o l’encàrrec obligat,
em quedo allà, davant del campanar, durant hores, immòbil, mirant de recordar,
sentint al fons de mi unes terres reconquerides a l’oblit que s’eixuguen i
tornen a prendre forma; i aleshores, sens dubte, i més ansiosament que abans
quan li demanava que m’indiqués, busco encara el meu camí, giro un carrer…
però tot plegat dins del meu cor…

 

Marcel Proust, Combray


css.php