Saint-Hilaire (1/3)
Mentre la meva tia xerrava així amb la Françoise, jo acompanyava els meus
pares a missa. Com m’agradava, i que bé que la recordo, la nostra església! El
vell porxo per on entràvem, negre, verolós com una escumadora, tenia els angles
desviats i profundament enfonsats (com la pica d’aigua beneita on ens menava),
com si la dolça carícia de les capes de les pageses que entraven a l’església i
dels seus dits tímids agafant aigua beneita, repetit durant segles, hagués
pogut adquirir una força destructora, corbar la pedra i tallar-li solcs com els
que traça la roda de les carretes en el molló amb el qual topa cada dia. Les
seves pedres tombals, sota les quals la noble pols dels abats de Combray, que
hi eren enterrats, feia al cor com un paviment espiritual, ja no eren tampoc de
matèria inerta i dura, ja que el temps les havia estovades i les feia vessar
com mel fora dels límits del seu propi esquarterament, que aquí havien depassat
amb una onada daurada, arrossegant a la deriva una majúscula gòtica amb flors,
ofegant les violetes blanques del marbre; i enllà, en altres bandes, s’havien
reabsorbit, tot contraent encara més l’el·líptica inscripció llatina,
introduint un caprici més en la disposició d’aquells caràcters abreujats,
acostant dues lletres d’una paraula mentre que les altres s’havien distanciat
desmesuradament. Els seus vitralls no resplendien mai tant com en els dies en
què el sol amb prou feines es deixava veure, de manera que encara que a fora el
temps fos gris, es podia estar segur que a dins de l’església faria bo; un
d’ells l’omplia en tota la seva mida un sol personatge que semblava un Rei de
joc de cartes, que vivia allà dalt, sota un dosser arquitectònic, entre cel i
terra (i en el reflex oblic i blau del qual, de vegades, els dies de cada dia,
a les dotze, quan no es deia missa -en un d’aquells rars moments en què
l’església aèria, vacant, més humana, luxosa, amb el sol sobre el seu ric
mobiliari, semblava gairebé habitable com el vestíbul, de pedra tallada i de
vidre pintat, d’un hotel d’estil medieval-, es veia com la senyora Sazerat
s’agenollava un instant, posant sobre el pregadéu del costat un paquet tot ben
lligat de dolços que acabava de comprar a cal pastisser del davant i que duia
per al dinar); en un altre, una muntanya de neu rosa, al peu de la qual es
lliurava un combat, semblava haver gebrat el mateix vitrall, al qual inflava
amb el seu tèrbol calabruix com un vidre on haguessin restat uns flocs, però
flocs il·luminats per alguna aurora (sens dubte per la mateixa que emporprava el
retaule de l’altar amb tons tan frescos que semblaven més aviat dipositats allà
momentàniament per una lluor de fora a punt d’esvanir-se que no per colors
fixats per sempre a la pedra); i tots eren tan antics que ça i enllà es veia
com la seva vellesa argentada resplendia amb la pols dels segles i mostrava,
brillant i gastada fins a la corda, la trama de la seva suau tapisseria de
vidre. N’hi havia un que era un compartiment alt dividit en un centenar de
petits vitralls rectangulars, en els quals dominava el blau, com un gran joc de
cartes semblant als que devien distreure el rei Carles VI; però ja fos perquè
hagués brillat un raig, o perquè el meu esguard, tot movent-se, hagués passejat
a través de la vidriera, ara apagada ara encesa, un incendi mòbil i preciós,
l’instant següent havia adoptat l’esclat mudable d’una cua de paó, després
tremolava i ondulava en una pluja resplendent i fantàstica, que degotava des de
dalt de la volta ombriva i rocallosa, al llarg de les parets humides, com si jo
estigués seguint els meus pares, que duien el seu missal, en la nau d’una gruta
irisada de sinuoses estalactites; un instant més tard els petits vitralls en
rombe havien pres la transparència profunda, la infrangible duresa de safirs
que hom hagués juxtaposat sobre algun immens pectoral, però darrere dels quals
es sentia, més estimat que totes aquestes riqueses, un somriure momentani de
sol, tan reconeixible en el flux blau i suau amb què banyava les pedreries com a
sobre de les llambordes de la plaça o la palla del mercat; i fins i tot en els
nostres primers diumenges, quan arribàvem abans de Pasqua, em consolava del fet
que la terra encara fos nua i negra, tot fent desplegar, com en una primavera
històrica i que datava dels successors de san Lluís, aquest tapís enlluernador
i daurat de miosotis de vidre.
Dos tapissos d’alt lliç
representaven la coronació d’Ester (segons la tradició, havien donat a Assuer
els trets d’un rei de França i a Ester els d’una dama de Guermantes de la qual
estava enamorat), els colors dels quals, en fondre’s, havien afegit una
expressió, un relleu, una lluminositat: una mica de rosa flotava en els llavis
d’Ester més enllà del dibuix del seu contorn, el groc del seu vestit s’estenia
de manera tan untuosa, tan grassa, que adquiria una mena de consistència i
s’aixecava vivament sobre l’atmosfera atenuada; i la verdor dels arbres encara
viva a les parts baixes del llenç de seda i llana , però més “passada” a dalt
de tot, feia destacar-se en un to més pàl·lid, per sobre dels troncs obscurs,
les branques altes i groguenques, daurades i com mig esborrades per la brusca i
obliqua il·luminació d’un sol invisible. Tot això, i encara més els objectes
preciosos que havien dut a l’església personatges que per a mi eren gairebé
personatges de llegenda (la creu d’or treballada, segons deien, per sant Eloi i
donada per Dagobert, la tomba dels fills de Lluís el Germànic, de pòrfir i
coure esmaltat), i a causa dels quals jo avançava a dins de l’església, quan
ens adreçàvem a les nostres cadires, com per una vall freqüentada per les
fades, on el pagès es meravella en veure en un penyal, en un arbre, en un
bassal, el rastre palpable del seu pas sobrenatural, la convertia per a mi en
quelcom d’enterament diferent de la resta de la vila: un edifici que ocupava,
per dir-ho així, un espai de quatre dimensions -la quarta era la del Temps-,
que desplegava a través dels segles la seva nau que, d’arc en arc, de capella
en capella, semblava vèncer i travessar no només uns quants metres, sinó
èpoques successives d’on en sortia victoriós; que ocultava el rude i ferotge
segle xi en el gruix dels seus
murs, d’on només apareixia amb els seus feixucs arcs de volta tapats i cegats
per còdols toscs a través del tall profund que obria a prop del pòrtic l’escala
del campanar i, fins i tot allà, dissimulat per les gracioses arcades gòtiques
que s’agombolaven coquetament al seu davant, com les germanes grans es
col·loquen totes somrients davant d’un germà petit taujà, rondinaire i mal
vestit, per amagar-lo davant dels forasters; que elevava en el cel, sobre la
plaça, la seva torre que havia contemplat sant Lluís i encara semblava veure’l;
i que s’enfonsava amb la seva cripta en una nit merovíngia en la qual,
guiant-nos a palpentes sota la volta obscura i poderosament nervada com la
membrana d’una immensa ratapinyada de pedra, en Théodore i la seva germana ens
il·luminaven amb una espelma la tomba de la néta de Sigibert, sobre la qual
s’havia excavat una profunda valva -com el rastre d’un fòssil-, deien que “per
una làmpada de cristall que, el vespre de l’assassinat de la princesa franca,
s’havia deixat anar ella sola de les cadenes d’or on estava penjada en el lloc
de l’actual absis i, sense que el cristall es trenqués, sense que la flama
s’apagués, s’havia enfonsat a la pedra i l’havia fet cedir tota tova sota el
seu pes”.
Marcel Proust, Combray