A Combray

La cosina del meu avi -la meva
tia-àvia-, a la casa de la qual vivíem, era la mare d’aquesta tieta Léonie que,
des de la mort del seu marit, el meu oncle Octave, ja no havia volgut deixar,
primer de tot Combray, després, a Combray, la seva casa, després la seva
cambra, després el seu llit, i ja no "baixava", sempre allitada en un
estat incert de tristesa, de feblesa física, de malaltia, d’idea fixa i de
devoció. El seu apartament particular donava al carrer de Saint-Jacques, que
desembocava molt més lluny al Prat Gran (per oposició amb el Prat Petit, tot
verd enmig de la vila, entre tres carrers), una casa uniforme, grisenca, amb
els tres graons alts de gres quasi davant de cada porta, que semblava com un
congost cisellat per un tallista d’imatges gòtiques directament en la pedra en
el qual hi hagués esculpit un pessebre o un calvari. En efecte, la meva tieta
ja no ocupava sinó dues cambres contigües, i es passava la tarda en l’una
mentre s’airejava l’altra. Eren d’aquella mena de cambres de província que –de
la mateixa manera que en certs països hi ha parts senceres de l’aire o del mar
il·luminades o perfumades per miríades de protozous que no veiem- ens encanten
amb les mil olors que desprenen les virtuts, el seny, les habituds, tota una
vida secreta, invisible, sobreabundant i moral que l’atmosfera manté en
suspens; olors encara naturals, certament, i del color del temps com les de la
campanya veïna, però ja casolanes, humanes i resclosides, gelea exquisida,
industriosa i límpida de tota la fruita de l’any que ha anat a parar del verger
a l’armari; estacionals, però mobiliàries i domèstiques, que corregeixen el
picant de la gelea blanca amb la dolçor del pa calent, ocioses i puntuals com
un rellotge de poble, vagaroses i endreçades, despreocupades i previsores, com
de roba blanca, matinals, devotes, joioses d’una pau que no fa més que aportar
un escreix d’ansietat i d’un prosaïsme que serveix de gran dipòsit de poesia a
tot aquell que les travessa sense haver-hi viscut. L’aire era tan saturat de la
flor fina d’un silenci tan nodridor, tan suculent, que jo hi entrava sempre amb
una mena de gormanderia, sobretot en aquells matins primers encara freds de la
setmana de Pasqua, quan els assaboria millor perquè acabava tot just d’arribar
a Combray: abans d’entrar a desitjar bon dia a la meva tia, em feien esperar un
instant a la primera cambra on el sol, encara d’hivern, havia vingut a
escalfar-se davant del foc, ja encès entre els dos maons i que emblanquinava
tota la cambra d’una olor de sutge, i en feia talment un d’aquells grans focs a
terra de pagès, o d’aquells faldars de xemeneia de castell, a sota dels quals
hom desitja que es declarin a fora la pluja, la neu, fins i tot alguna
catàstrofe diluviana per afegir al comfort de la reclusió la poesia de la
hivernada; feia unes passes des del pregadéu fins a les butaques de vellut
estampat, sempre revestides d’una capçalera de ganxet; i el foc que coïa com
una pasta les olors apetitoses de les quals l’aire de la cambra n’era tot
grumollós i que ja havia fet treballar i "llevar" la frescor humida i
assolellada del matí, les fullejava, les daurava, les estovava, les botia, tot
formant un invisible i palpable pastís provincial, una immensa “coca” en la
qual, un cop tastats amb prou feines els aromes més cruixents, més fins, més
reputats, però també més secs de l’armari, de la calaixera, del paper amb
ramatges, sempre acabava envescant-me amb una cobdícia inconfessada en l’olor
mediocre, llefiscosa, fada, indigesta i fruitada del cobrellit de flors. 

Marcel Proust, Du côté
de chez Swann


css.php