Guilla
Portaló és un embut d’aigua poc
profunda, incís en el cataclisme mineral del Pla de Tudela. Com que la mar i el
vent ens són desfavorables i tenim una mica de gana, decidim atracar a la minúscula
platja i esperar millors temps. Passem revista a les provisions i constatem que
més aviat curtegen.
– Tu -diu Hermós, autoritari-,
salta a terra, fes foc onsevulla i jo aniré a calar la moixonera…
Ja a la platja, m’agafa de
seguida la solitud del lloc, que la barraca comunal, deserta, augmenta, i el
gran silenci flotant dins del vent i el ressò llunyà de la ressaca de la mar en
el roquisser. Penso en les vegades que he proclamat el meu amor a la solitud i
la poca gràcia que em faria haver de passar a Portaló una mica més d’estona de
la indispensable. La vanitat, la petulància, quantes coses gratuïtes ens fa
dir! Mentre vaig en busca de llenya, em sembla veure, darrera el cantell d’una
roca, els ulls d’una guilla. És pura il·lusió, és clar. Però sospito que si
Hermós es vol quedar a Portaló utilitzaré els ulls d’aquesta guilla mai no
vista per a espantar-lo i fer-lo canviar de parer.
La llenya escasseja. Aprofito
tots els detritus que la mar ha dipositat a la petita platja solitària. Trobo
una sabata de senyora en un estat de notable conservació. L’afegeixo al minso
feix de canyes, talls de suro, trossets de fusta, que he recollit. Faig un fogó
amb tres pedres i tracto d’encendre foc. No és pas, literalment parlant, la
primera vegada que he encès foc en la meva vida; a més, encendre un foc és una
cosa tan primitiva! I bé, després de gastar deu o dotze llumins tinc la
sorpresa d’haver de constatar que el foc no s’encén. Començo a dubtar de la
meva habilitat. Insisteixo. Però tantes vegades com ho faig el resultat és el
mateix. No sé encendre foc. No sé encendre foc! He gastat una capsa de llumins
i el foc no s’ha encès. Veig que encendre un foc no és pas una cosa tan primària
i senzilla com em pensava. Em cau la cara de vergonya, sento una profunda
sensació de ridícul. Tota la meva petulància i tota la meva infatuació, en
gairebé tots els aspectes de la vida, han tingut aquest límit: constatar que no
he sabut encendre foc entre unes pedres. Penso: si almenys tinguessis la força
i la discreció de recordar-ho tota la vida! Però quan veig que d’ací a poques
hores, que d’ací a pocs moments, tornaré a parlar frívolament, lleugerament, de
tot el que es presenti, que ja no recordaré que no he sabut encendre foc, m’agafa
com un malestar i una angúnia de mi mateix. El més estúpid, potser, que té la
vida és la tendència permanent a oblidar la nostra pròpia nul·litat, la nostra
indescriptible, intrínseca, ximpleria.
Hermós arriba amb el bot. Porta
una plata de moixons magnífica. Però sembla silenciós i mústic: deu ésser la
buidor que li ha deixat la marxa de don Víctor. Quan veu que no he encès foc
reacciona, indignat. Vocifera. Li dic:
– Hermós, us he de fer una
confessió…
– Què hi ha?
– Heu de saber que no he sabut
encendre foc…
S’acosta a les pedres, mira la
llenya, la palpa. Diu:
– Aquest foc es pot encendre. La
llenya és seca.
Modifica lleugerament la posició
d’una pedra, aplica un llumí a la llenya i el foc s’encén…
– Ja podeu dir a tot arreu que
no he sabut encendre foc. Sóc un inútil, una calamitat completa.
Em mira fixament una estona i
després fa amb una mitja rialla:
– Però encara no sabies que els
homes com tu no serviu per a res? No sabeu, mai, exactament, d’on ve el vent…
Josep Pla, Un viatge frustrat, a Aigua de mar


Que bo! Que fi! El costumista Pla en quatre ratlles fa psicologia universal.