Proust vist per Pla (1919)

[…] Reconec, a més a més, que
l’escriptura de Proust no és pas fàcil i és plena, en els seus inicis, d’incomoditats.
És un autor sense precedents, d’una riquesa de visió i d’expressió inhabitual,
d’una exactitud -sobretot en el retrat- literalment aclaparadora, d’una força
de captació de la riquesa de la naturalesa humana aguditzada per un cultiu de l’esperit
i una lucidesa d’intuïció popular, literalment extraordinària. És un d’aquells
autors a qui precisament perquè la seva lectura inicialment repel·leix, cal
agafar l’embocadura -cosa difícil, que exigeix un cert esforç i demana una mica
de constància. Quan, per seguir el símil, l’embocadura s’ha agafat, apareix un
món inacabable de delícies, de suggestions, de filons de realitat riquíssima i
insospitada, una imago mundi
fascinadora, exultant.

[…] He llegit el que s’ha
publicat fins ara. No és pas gaire pel que hi ha anunciat. Ara com ara em sembla
una de les poques amenitats produïdes per l’època actual -i un dels autors més
grans de la literatura francesa, d’una projecció en el temps visible i
assegurada.

Marcel Proust no és pas un
realista de la realitat crua i directa i de vegades poetitzada. És un realista
dels records de la realitat -el temps retrobat-, cosa sensiblement diferent,
sovint més complicada. La realitat dels records se li dóna amb un realisme molt
més ric que el realisme directe i immediat. En la base de l’obra de Proust hi
ha un onanisme esborronador, microfònic, persistent, deliberat, continuat,
infinitament petit, infinitament gran, transcendental.


Josep Pla, Sobre París i França

One Response to “Proust vist per Pla (1919)”

  • pere ha dit:

    En Notes per a Sílvia, referint-se a Ulysses, diu:

    En el període d’entre les dues guerres només hi ha una obra -la de Marcel Proust- que s’hi pugui comparar, que jo sàpiga almenys. La de Proust -em sembla- és literàriament millor.


css.php