Clàudia

La Clàudia és una persona realista i
cartesiana, absolutament, té els peus ancorats a terra d’una manera envejable.
Encara que pugui semblar una contradicció, aquesta característica no li lleva
gens de calor, tota ella és immediatesa. És una facultat que té, que potser jo,
que sóc amant de les profunditats o potser hauria de dir de les tenebres, de la
confusió de la consciència, hauria blasmat si no l’hagués arribat a conèixer
tant.
No és superficialitat, més aviat és que té
disponibles tots els plans del seu ésser sense haver de recórrer itineraris
intricats o solapats.
En ella tot és a flor de pell. O hi era.
Part de la seva inquietud que va començar fa quatre o cinc anys té a veure amb
el descobriment que, a sota de la realitat, hi ha capes que de cop i volta es
resisteixen a la interpretació o fins a la utilització immediata. Això, com
dic, li ha causat o potser encara li causarà un neguit, però la base de la
Clàudia, per dir-ho així, el substrat on creixen aquestes inquietuds és tan
fèrtil i ben regat que no tinc dubte que continuarà creixent i aprenent i
traient profit de tot.

           
Una manera de definir les seves aptituds més pràctiques seria de dir que
segurament no té un temperament artístic ni el tindrà. Aquestes aptituds estan
més aviat lligades amb l’ordre, amb el mètode i la tangibilitat dels processos
científics, l’eventual poesia dels quals segur que l’omple i estimula -encara
que sospito que sense ser-ne conscient. Un exemple tangencial m’ajudarà a
fer-me entendre.

           
Un dia vaig tornar a casa després de passar la tarda amb un amic, i duia una
bosseta amb una mica de marihuana que ell m’havia donat.
No fumàvem mai, jo ho havia fet de més jove, de vegades diàriament en certs
períodes.
La Clàudia recordava només que, a l’època de la
universitat, les dues o tres vegades que havia fumat, l’havien hagut
d’acompanyar a casa perquè s’havia quedat adormida com una soca. “Em fa venir
son i prou”, solia dir. Aquell dia vaig fer-ne un petard i el vam anar fumant.

           
– No noto res -deia.

        
– Espera’t, no hi pensis, ja vindrà -. No podia creure que no sentís res, jo ja
anava bastant col·locat.

           
No havíem acabat el petard que la Clàudia va començar a fer poca-soltades (en
feia sovint, es deixava anar tranquil·lament a fer el ximple). Jo li vaig
seguir el corrent. Sóc més reflexiu i també menys espontani, no em deixo anar
així com així ni havent fumat. En un moment donat se’m va asseure a sobre i va
començar a fer-me pessigolles, i no sé quina cara devia fer jo que va començar
a riure sense parar, li saltaven les llàgrimes. Vaig esperar que es calmés una
mica i a la fi (la meva observació ja preparada) li vaig dir:

           
– Qui deia, que la maria no fa cap efecte?

          
– És que no en noto cap -va contestar, descendint plàcidament del
núvol del riure, eixugant-se els ulls amb les mànigues del jersei.

        
– Però que no veus com rius? -li vaig preguntar, amb la seguretat de qui
presenta la prova definitiva.

           
– Sí que ho veig, però ric perquè tinc ganes de riure. No té res a veure -i ho
deia convençuda, sense cap anhel especial de voler tenir raó o de negar
l’evidència. Reia, com tantes altres vegades (encara que més estona seguida i
amb més intensitat que sempre, o això em semblava) perquè tenia ganes de riure.
Si al cap d’una hora, al llit, jo vaig sentir com antany que la maria
m’accentuava la sensibilitat de tot el cos i, en virtut d’aquella facultat que
té de dilatar la percepció del temps, em regalava una estona tan plena i
satisfactòria com feia temps que no experimentava, la Clàudia, en canvi, no hi veia,
tal com em va dir més tard, cap diferència: ella era sempre igual de sensible
(molt) i, com cada vegada que follàvem, el seu ésser, el seu cos, la seva
consciència, estaven focalitzats enterament en el que estava fent.

 


css.php