Lager

A Sàsser, aquest mes d’abril,
hi vaig veure força pintades on s’hi podia llegir : “Non razzismo. Fuori
razzisti. Non ai Lager per immigrati”. No sabia de què anava el tema. Per a mi,
la paraula Lager està associada
directament amb Primo Levi, però veig que per als italians, és l’equivalent a
allò que nosaltres anomenem “camp de concentració”. En dos dies l’he vista
escrita en dos contextos diferents. L’altre és la notícia referent al gran capo
de la Fórmula 1, un tal Mosley, de qui s’ha difós un vídeo d’una superfarra amb
cinc putes, amb abundant atrezzo nazi i, segons els diaris i el telegiornale
italià, amb ell fent de guardià uniformat d’un Lager i fotent-se aquells copets al cul tan absurds que surten als
vídeos de la categoria “Spanking”, això sí, donant ordres en alemany mentre li
va fotent (les noies són angleses, i són prostitutes
professionals
d’alt standing, d’a 30 euros el kg). Després, segons sembla,
s’intercanvien els papers i li peguen a ell al seu culet rosat d’a 70 anys cada
natja. Les associacions de supervivents “dei Lager” i els jueus en general s’han emprenyat de valent. Un altre
diari diu que l’avi d’aquest Mosley era un d’aquells pronazis que durant els
anys trenta no eren pocs a la Gran Bretanya, sobretot entre les classes altes
i, sembla, en les famílies més antigues i de sang saxona. Diuen que l’avi va
arribar a hostatjar Hitler al seu castell. 

El cas és que tornar a veure a
Sàsser la paraula Lager em va fer
pensar un cop més en el meu estimat Primo Levi. La treva és el segon volum de la trilogia d’Auschwitz (altrament
dita Trilogia dei Lager). Després de Si això és un home, que passa
íntegrament a Auschwitz (llevat del començament), i on Levi dissecciona amb una
precisió i una objectivitat analítica impressionat (no exempta de compassió i
calor) tot el mecanisme de funcionament dels camps i les diferents tipologies
de SS, presoners, col·laboradors, etc., La
treva
és un itinerari de vegades divertit, de vegades grotesc, o trist, per
bona part de l’est d’Europa. Un periple absurd i arbitrari que van fer seguir
als alliberats d’Auschwitz que, en virtut d’aquest tragí amunt i avall, van
tardar mesos a tornar a casa i després de recórrer milers de quilòmetres de
continent devastat per la guerra. 

A cap
altra part d’Europa, em penso, pot passar que caminis deu hores i et trobis
sempre al mateix lloc, com en un malson: que sempre tinguis davant teu la
carretera recta fins a l’horitzó, sempre a tots dos costats estepa i bosc, i
sempre al darrere més carretera fins a l’horitzó oposat, com l’estela d’un
vaixell; i ni pobles, ni cases, ni una fumera, ni una fita que d’alguna manera
assenyali que s’ha conquerit una mica d’espai; i que no trobis ànima viva,
llevat de vols de cornelles i algun falcó que travessa peresós en el vent.

Levi era químic (ofici, per
cert, que el va salvar a Auschwitz). La seva mirada, s’ha dit, i probablement
és cert, s’acosta per moments a la del científic, de l’observador i arxivador
de fets, quasi de l’entomòleg, però el veïnatge de la seva visió amb la
psicologia més afinada, fins amb la poesia, em sembla frapant i fora de dubte.
L’amor, el lirisme que banya les seves observacions i les seves reflexions
sobre les micromarees humanes que es creuaven una i altra vegada per les vies
de la immensa plana europea (i fins per vies mortes) és una marca de fàbrica,
és la senya d’identitat de la grandesa de Levi com a escriptor.

Ja dic que una certa ironia
recorre de vegades les pàgines de La
treva
. Només el fet d’haver abandonat els barracons i els filats de punxes
i els lladrucs dels SS i l’enxubament mortal del Lager ja atorga una atmosfera més oxigenada, en comparació amb Si això és un home. Ara, la darrera
pàgina és tan demolidora, és una il·lustració tan brutal del fet que a voltes
la pitjor de les presons és a l’interior de l’home, que des que la vaig llegir
fa un parell d’anys hi he hagut de pensar potser no sovint, però sí que de tant
en tant. Levi hi explica un somni, un
malson que el va visitar durant molts anys després d’Auschwitz:

És un somni dins d’un altre somni,
divers en els detalls, únic en la substància. Sóc a taula amb la meva família,
o amb amics, o a la feina, o en un camp verd: en definitiva, en un ambient plàcid
i distès, aparentment desproveït de tensió i de pena; i no obstant sento una
angoixa subtil i profunda, la sensació definida d’una amenaça. I efectivament,
en el decurs del somni, a poc a poc o brutalment, cada vegada de manera
diferent, tot cau i es desfà al meu voltant, l’escenari, les parets, les
persones, i l’angoixa es fa més intensa i més precisa. Tot, ara, s’ha tornat
caos: estic sol al centre d’un no-res gris i tèrbol, i vet aquí, jo
sé què significa, i sé fins i tot que sempre
ho he sabut: sóc novament al
Lager, i
res no era cert fora del
Lager. La
resta era unes breus vacances, o engany dels sentits, somni: la família, la
natura en flor, la casa. Ara aquest somni intern, el somni de pau, s’ha acabat,
i en el somni extern, que prossegueix gèlid, sento ressonar una veu, ben
coneguda; una sola paraula, no imperiosa, sinó breu i sotmesa. Es l’ordre de l’alba
a Auschwitz, una paraula estrangera, temuda i esperada: “Lleveu-vos!”, “Wstawac!”.

Levi ha dit que quan es
despertava després d’aquests malsons ho feia completament devastat, sentint-se
condemnat de per vida al pitjor dels martiris. No puc saber-ho, no hauria de
cedir al meu amor per les simetries, pels arguments que quadren, però no puc
evitar associar el seu suïcidi en edat ben avançada (gairebé septuagenari, i
havent viscut una vida reeixida) amb aquesta tortura tan absolutament cruel que
li infligia de forma periòdica el seu inconscient.


css.php