Peixos

Hi ha en el mar una primera capa d’aigua que
la llum envaeix i en la qual apareix l’escenografia fantàstica: les formes
viscoses, repel·lents, insospitades, de vegades d’una morbidesa que produeix un
calfred enmig de colors que la imaginació humana no podria concebre mai: els
ocres, els magenta, els malves de les petrificacions, els roigs sobre la
viscositat bruna d’alguns rèptils, els grocs esvaïts, moribunds, de les meduses
peresoses, els grisos irreals de les petites baboses, els verds líquids,
deliqüescents, dels tords, el pigallat carnavalesc de les mosteles de color de
salmó a la brasa.

Els peixos passen de vegades en un nedar tan
lent i ondulant que sembla que acaricien la viscositat de les ictínies
lànguides. Les petites, rodones, oblades, ratllades de blau i d’or sobre les
escates blanques, de vegades es giren i queden planes com un duro de plata. Les
saupes, les barades, poden fer de vegades un esclat blau elèctric en girar el
cos sobre una ondulació de sorra llarga. Els cargols caminen lentament entre el
glapissar; els cargolins rellisquen sobre la minúscula flora dels rocs, els
cabrots peluts entren i surten pels seus caus, i els molls, d’un carmí espès,
semblen adormits entre la sorra i l’alga, mentre un vol de moixons neda, movent
la cua, verds i blaus. De vegades, sobre el dors d’un serrà apareix una
pinzellada de color de compota de codony que fa pensar en una posta de sol de
tardor. Els peixos tenen, per petits que siguin, uns ulls infernals; gairebé
tots, a dins de l’aigua, tenen els ulls fora de l’òrbita, però n’hi ha que
porten a sota un cercle violaci, com un cercle de fatiga i de desgast; això
passa a les orades i els sards; són peixos divertits, perquè els seus ulls
infernals semblen tenir una fúria malenconiosa, estranya. Els pagells tenen un
color lluminós salmonat, i les gerles, un daurat esvaït sobre l’obscuritat de
les escates.

Però no hi
ha cap peix que presenti la riquesa colorística de les guiules, sobretot les
pinzellades de caoba, els verds de menta, els violacis clericals, la grisalla
acarminada del ventre i les aletes rosades. Si pareu esment sobre un centímetre
quadrat de geologia deposada, hi descobrireu un microcosmos actiu, picat
d’alvèols i de forats, habitat per cucs, cabrots minúsculs, llimacs de color de
vi aigualit, petits monstres de color de taronja, com gotes de pus colorejades.
Els peixos neden obrint i tancant la ganya: a dins de la concavitat, sembla
flotar-hi la resplendor d’uns minúsculs robins com gotes de sang. Al fil de
l’aigua, un rosari de garotes sembla xuclar l’aigua i crispar-se de punxes; són
d’un negre funerari –d’un negre que no és mai un negre absolut: els mascles són
d’un negre rogenc; les femelles, més planes, d’un negre malva. El moviment de
l’aigua fa oscil·lar el pèl de roca estèril, aspre, d’un gris vulgar.

Josep Pla, El coral
i els coralers


css.php