Patrons i déjà vu (1/4)
I
Davant d’una obra literària (en principi d’una obra artística en general, però em cenyiré a la literatura), entra en joc un patrimoni personal d’adquisicions realitzades des de petits, fruit del nostre aprenentatge i de la configuració de la nostra sensibilitat. El coneixement dels codis del gènere artístic en concret forma part, és clar (i de manera important), d’aquest bagatge que duem, però no és l’únic paràmetre de judici o de gaudi i, a més, és insuficient. S’ha d’apuntalar en totes les adquisicions de què parlo, i que configuren patrons de formes i moviments que en principi, i explicats així de cop i volta com pretenc fer, semblen allunyats de l’elaboració estètica, tangencials.
Per exemple. Imagino que una veritat adquirida pels habitants de zones urbanes del planeta és aquella que diu que “en traspassar davant d’un autobús pot ser que aquest darrer ens amagui un cotxe”, certesa o reflex que no tenen les persones que viuen en zones no urbanitzades o sense trànsit. Una veritat adquirida pels habitants de les zones on hi neva sovint és que “el peu es pot enfonsar en la neu, o relliscar”. Bé, això comporta que aquestes persones reconeixen aquestes veritats quotidianes, “esperen” que això passi o saben quan pot passar, sense fer-ho conscientment. Hi ha d’haver altres moviments o veritats més universals, com les nocions de duresa, verticalitat, caiguda, espera, buit, alternança, augment, per esmentar només conceptes simples… Així, totes les fórmules artístiques que tradueixin amb èxit aquestes construccions mentals o, més ben dit, aquestes apropiacions (ja que les duem amb nosaltres en el nostre patrimoni de patrons adquirits) podrem considerar que reflecteixen i ens acosten a la “veritat”.
En el cas de l’espera. Imaginem que un escriptor està descrivint una discussió amorosa entre un home i una dona, en un moment de la qual es produeix una pregunta clau, posem per cas d’ell a ella, una pregunta clau, repeteixo, que manté a l’expectativa no només l’home que espera la resposta de la dona pensativa, una resposta que arribarà dos minuts més tard, sinó també el lector. Bé; l’escriptor pot optar per dir alguna cosa com: “l’home va esperar impacient durant dos minuts, amb el cor en un puny, sabent que d’aquella resposta depenia el seu futur…”, etc., i a continuació concretar quina és la resposta. És a dir: pot dir-nos quelcom que ja sabem: que la pregunta és clau, que la resposta és crucial per a la seva vida, i que espera dos minuts abans de conèixer la resposta. I pot dir-ho de la manera més bella que es vulgui i òbviament serà una opció vàlida. Però també pot optar per retardar la resposta en el temps real del lector, durant dues frases, dos paràgrafs, dues pàgines. Si ho fa de forma hàbil ens haurà fet partícips d’una ansietat equivalent a la d’aquest home que espera (encara que el nostre futur no en depengui), haurem esperat amb ell o, més aviat, haurem experimentat (i després reconegut) “l’espera”. Analitzant a posteriori, amb les nostres capacitats intel·lectives, fins i tot amb el nostre coneixement dels recursos literaris, jutgem l’habilitat de l’escriptor per marcar el “tempo” de la seva narració de forma dramàtica. Però jo m’estic referint a un moment previ a l’anàlisi, un moment no reflexiu: un moment de veritat que hem viscut en experimentar en aquest cas el patró “espera”.
Els moviments poden ser més complexos, però els duem igualment amb nosaltres, adquirits al llarg de la nostra biografia. Suposo que com més comuns, compartits, siguin, més immediata o general serà la potència de la imatge. Una metàfora que remeti a la sensació que experimentes quan et lleves i t’adones que el riu s’ha emportat el pont del teu poble (cosa que ja ha passat cinquanta vegades justament al teu poble en els darrers quinze anys) té moltes probabilitats de passar desapercebuda només que siguem del poble del costat. A mi, per exemple, l’entorn que m’és més familiar és l’urbà, està associat a aquest coneixement íntim que he après en una època en què vaig adquirir el patrimoni d’arquetips que després m’han permès adequar de forma automàtica la meva manera d’estar en un espai. Així, encara que faci deu anys que visc en una casa envoltada de turons coberts per un mantell dens de pins, la meva inclusió en un àmbit que convencionalment oposem a l’urbà se’m presenta amb un caràcter espuri i accidental, i tot el que m’envolta i tot el que aprenc (què mengen les merles, quan floreixen els ametllers, quina és la temporada de les faves) en definitiva m’és essencialment aliè. No parlo d’un handicap que m’impedeixi dur a terme una existència raonable, sinó que constato una realitat. En canvi, posem per cas, he incorporat entre els meus coneixements, de forma còmoda i irreversible, el funcionament de l’aparcament en mesos alterns en una o altra vorera d’un carrer, i quan vulgui puc reactivar el calendari mental que em fa estar a l’aguait davant de la imminència del primer dia de cada mes, moment del canvi de cantó. O l’ordenació en números de les cases, els pisos, les portes, que sistematitza les adreces de la ciutat on vaig néixer, i en conseqüència assimilo ràpidament, per comparació, un sistema diferent, fins i tot extravagant o absurd, d’una altra ciutat.
[@more@]

