Patrons i déjà vu (2/4)

II

Una de les qualitats més grans de la prosa de Proust és, en la meva opinió, la seva facilitat per a la comparació, mitjançant la qual crea paral·lelismes en altres camps que aparentment no hi tenen res a veure, però reproduint idèntics patrons que el que volia descriure. Aquest exemple prové de la Recherche: 

Quan jo era petit, tot el que pertanyia a la societat conservadora era mundà, i en un saló que mereixés aquest nom mai no haurien rebut un republicà. Les persones que vivien en aquell ambient s’imaginaven que la impossibilitat d’invitar un “oportunista” i, encara més, un espantós “radical”, era quelcom que duraria sempre, com les làmpares d’oli i els òmnibus de cavalls. Però, com els caleidoscopis que de tant en tant giren, la societat situa successivament de manera diferent elements que hauríem cregut que eren inamovibles, i compon una altra figura.

No sé si es veurà una relació amb el tema que volia abordar, però aquest exemple em sembla molt il·lustratiu. Comparar un calidoscopi amb la conjuntura social, és a dir, amb el dibuix que conforma un conjunt de persones que integren aquesta societat, els seus costums, els seus escenaris, pot semblar gratuït o capritxós. Però Proust no està comparant un calidoscopi amb la bona societat, sinó que equipara “el canvi” entre una situació aparentment estable (i a la qual ens hem habituat, que té sentit per a nosaltres, un dibuix que ha penetrat en la memòria) i una altra que és nova, totalment diferent, però conformada per elements idèntics o semblants. Moveu el gran cilindre en què viu aquesta societat mundana, moveu-lo amb prou feines un grau, i els mateixos components (humans, d’espai, de gust) es situaran i organitzaran de bell nou i configuraran una nova estabilitat, que tornarà a semblar permanent, “la de debò” en el moment en què ens hi haurem habituat. En efecte, en el dibuix d’un calidoscopi immòbil no hi ha res que suggereixi precarietat. Tampoc no hi ha res en el calidoscopi social que tradueixi la fragilitat inherent a tota cosa humana quan el temps forma part de l’equació. I malgrat tot, l’observador atent sap que no hi ha res immutable, i el món i els calidoscopis continuen girant.

A Austerlitz, G.W. Sebald estableix una comparació basant-se també en un calidoscopi:

Hilary ens va pintar un quadre de la disposició dels regiments amb els seus uniformes vermells, verds i blaus, que en el decurs de la batalla es barrejaven en dibuixos cada cop nous, com els cristalls d’un calidoscopi.

La comparació de Sebald és un parangó visual: el moviment dels regiments recorda, pel que fa als colors, el moviment de les peces d’un calidoscopi. En el cas de Proust l’analogia remet a una instància penso que més íntima, ja que l’objecte ja no són les peces (i el seu moviment) sinó allò que el moviment provoca en l’enteniment: aquesta analogia es produeix doncs ja no en un nivell perceptiu, sinó cognoscitiu. Això no vol dir que una comparació sigui més reeixida que l’altra. La de Proust és més agosarada, però la de Sebald potser és igualment efectiva.

En un altre moment del primer volum de la seva obra, Proust descriu els desplaçaments d’un nenúfar en el riu Vivonne. La descripció es prodigiosa, les comparacions d’altíssima ressemblança pel que fa al moviment, i les darreres línies, amb aquest estira i arronsa entre el nenúfar, Dante, Virgili, el narrador i els seus pares, tenen una factura literalment elàstica:

No gaire lluny, el curs del Vivonne s’obstrueix amb plantes aquàtiques. Primer n’apareixen algunes aïllades, com un nenúfar al qual el corrent a través del qual estava situat de forma malaurada deixava tan poc repòs que, com un transbordador accionat mecànicament, no abordava una riba sinó per tornar a l’altra, de la que acabava de venir, refent eternament la doble travessia. Impulsat cap a la riba, el seu peduncle es desplegava, s’allargava, fluïa, assolia el límit extrem de la seva tensió fins al marge en què el corrent se’n tornava a emparar, la verda eixàrcia es replegava sobre ella mateixa i duia novament de tornada la pobra planta fins allò que es podia anomenar el seu punt de partida, sobretot perquè no s’hi quedava ni tan sols un segon abans de tornar a partir cap a una repetició de la mateixa maniobra. A cada passeig el tornava a trobar, sempre en la mateixa situació, i em feia pensar en certs neurastènics en les files dels quals el meu avi hi incloïa la meva tia Léonie, que ens ofereixen sense variació en el decurs dels anys l’espectacle dels seus costums extravagants, que cada cop creuen que es trauran de sobre a l’endemà i que conserven per sempre; atrapats en l’engranatge del seu malestar i de les seves manies, els esforços en què es debaten inútilment per escapar-ne no fan sinó garantir-ne el funcionament i desencadenar aquesta dietètica seva tan estranya, ineluctable i funesta. Així era aquest nenúfar, semblant també a un d’aquests desgraciats el suplici singular dels quals, que es repeteix indefinidament durant l’eternitat, excitava la curiositat de Dante, i la causa i particularitats del qual ell mateix s’hauria fet contar pel propi turmentat, si Virgili, tot allunyant-se a grans gambades, no l’hagués forçat a unir-se amb ell de seguida, com a mi els meus pares.

En poesia en principi s’ha de ser més parc, i els patrons, en bona part, estan codificats. La gràcia deu consistir en trobar-ne de nous, o en afinar els ja existents fins a la punteria i l’exactitud totals. Abans he parlat del patró “verticalitat”, que pot assimilar-se a “ascensió”, “elevació”, i que té diferents fórmules associades: columnes (de marbre o de pedra, de fum), arbres, escales, obeliscs, tòtems. Un altre exemple: un arbre únic en una landa és un dit que furga insidiós en la nostra ferida de la solitud, és a dir, és una il·lustració del patró “solitud”. A nivell conscient, d’anàlisi, de reconeixement, identifiquem un codi ja après: representa la solitud. Més enllà d’haver-lo reconegut com a codi (perquè l’hem adquirit com a aprenentatge), ens impressiona veure que no hi ha res al costat de l’arbre, està sol, i aquesta sobtada imatge ens fa veure que també ho estem nosaltres.

En el conte Tlôn, Uqbar, Orbis Tertius Borges parla del “cóncavo recuerdo”. I ja he dit en algun altre text que aquest adjectiu em suggeria els “abismes de la memòria”. Lligant-ho amb aquesta quimèrica teoria que estic aventurant, diria que l’encert del qualificatiu ve del reconeixement d’una sèrie d’atributs: “buit”, “susceptible de ser omplert”; i suggereix una potencialitat de la memòria, un forat que cada persona anirà omplint al llarg de la seva vida, un calaix retolat “memòria”, on van a parar els records. I la forma “còncava” (cova, volta…) té més zones fosques (més misteri) que el simple paral·lelepípede d’un calaix.

[@more@]


css.php