Persistència (2)

Deu fer un parell d’anys que vam anar a sopar uns quants amics de fa molt de temps. Érem una desena, alguns feia vint anys que no els veia, amb altres ens anem trobant. Per cert, un d’ells va morir de forma inopinada i sorprenent aquest estiu passat; és el meu primer mort, de la sèrie que amb tota seguretat anirà renovant-se a mesura que em vagi fent (més) gran.

Al sopar també hi havia la Júlia, era una de les que feia més temps que no veia. Vaig recordar que a l’època, als anys vuitanta, sempre m’havia agradat, malgrat que en una eventual enumeració de persones que han estat objecte dels meus enamoraments o encapritxaments o fantasies no se m’acut mai d’incloure-la. No sé per què no hi penso, quan faig aquesta llista mental, perquè el fet és que m’atreia de debò, o potser he de dir que ho tenia tot per atreure’m de debò: els seus ulls la forma dels quals dibuixaven quan somreia un angle tancadíssim i caigut en la part exterior, l’oposada al lacrimal, uns ulls d’una brillantor tangible i càlida. Quan li parlaves i assentia solia moure el cap amunt i avall, de vegades amb una rialla juganera i d’un cert gruix, d’altres transmetent una atenció intensa, et feia sentir que escoltava sempre i amb interès, et semblava que cada cop de cap d’aquest assentiment seu era un incipit, un nou camí obert en la conversa. La seva intel·ligència, la seva curiositat, expressaven honestament els seus límits en la comprensió de certes coses o la seva (la nostra) petitesa, la nostra relativitat inapel·lable però fecunda. El seu cos, prou cepat per ser una dona, en certa manera com d’excursionista de casa bona, havia de carretejar uns pits que prometien totes les molleses i escalfors però que segurament eren excessius per a una esportista. Ara que ho recordo, probablement no l’incloc en la llista perquè li vaig sentir a dir que li agradaven els tipus “catxes”. I jo no ho he estat mai (les seves cuixes eren més gruixudes que les meves, essent les seves no pas excessives). En definitiva, tot i que considero que sempre he estat força exigent o el meu ésser no s’ha conformat amb poc (i així m’he perdut sens dubte tota una sèrie de persones que la meva ceguesa m’ha impedit de veure en la seva justa vàlua), sovint he desviat els meus anhels cap a objectius més assolibles. Segurament ens estimula veure que hi ha un retorn en l’interès més que amical, i crec que aquest feed-back no el vaig sentir mai. La Júlia em podia apreciar com a molts d’altres però, pel que em semblava, mai no havia pensat en mi en altres termes. Aquest fet acostuma a ser determinant a l’hora d’alimentar disposicions i tendències. Així, la Júlia no va arribar ni tan sols a ser un ideal impossible, mai no vaig arribar a posar-me “nerviós” per ella; tampoc va ser una amiga íntima, ens vèiem sovint al bar de la universitat i després coincidíem en sopars o festes, i durant uns mesos érem dos dels cinc que anàvem junts en un cotxe cada dia a Bellaterra; era pràcticament una mitja amiga, o una amiga d’altres amics. Tot i això, repeteixo, sempre m’havia agradat.

El fet és que des de mitjans dels vuitanta la vaig deixar de veure, com a alguns dels participants en aquell sopar. Vaig saber que se n’havia anat a viure a fora de Barcelona, amb el seu home -crec que un bomber-, en una capital de comarca de muntanya, i tenien fills. Quan fa dos anys vam tornar, doncs, a coincidir, tots plegats dúiem uns quants anys més a sobre -vint anys més. Quan recordo ara el sopar, de fet quan en repasso les fotos, no puc dir que aquest temps l’hagués envellida; més aviat sembla que li hagués esmussat tot excés juvenil, que no és el mateix. Com si li hagués llimat la turgència, com si en aquella època pretèrita tot el seu cos encara estigués en expansió potencial, i ara en canvi s’hagués recollit en una maduresa tranquil·la. La Júlia encara és una dona bella i interessant, i continua assentint amb aquests copets de cap encoratjadors i la seva rialla continua essent fresca i un pèl gutural. Però no és la mateixa dona que era; no és aquella noia. Jo tampoc sóc aquell noi, sóc un home de més de quaranta anys que ha canviat molt en molts aspectes. Tot i això, durant els dies que van seguir el sopar, em vaig sorprendre pensant en ella de forma més o menys discontínua. Em preguntava què m’atreia ara i què m’havia atret abans, i se’m va fer avinent que no podia ser el mateix, perquè som molt diferents, però que sí que havia de ser un equilibri equivalent de trets, característiques i comportaments. En definitiva, em preguntava de què depèn la persistència d’aquesta atracció en algú que, com jo (com tothom), en vint anys ha renovat força vegades el seu parc de cèl·lules, és a dir, que palesament és una altra persona.

I una altra cosa. Quan érem joves, que jo recordi (i em sembla que no m’equivoco), la Júlia no va ser mai objecte de conversa eròtica o sentimental amb els meus amics, tot i els innegables atouts que he anat enumerant. D’altres dones sí, però no, curiosament, la Júlia. Quan al cap d’un parell de setmanes del sopar vaig poder parlar amb l’amic chaland i li vaig mig esbossar aquesta teoria de la persistència (amb la qual cosa per primera vegada pronunciava en veu alta aquesta atracció), vaig comprendre el per què: de fet, tal com va anar sortint en aquesta conversa, cadascun dels cinc o sis homes que érem al voltant d’aquella taula havia experimentat en un moment o altre, i de forma que jo sàpiga silenciosa, uns sentiments absolutament anàlegs per la Júlia, i el que és més bo és que aquesta atracció també va ser persistent o, millor dit, també va tenir els mateixos dos temps, el de la joventut i el del retrobament.

[@more@]

3 Responses to “Persistència (2)”

  • Molt bo, està tot ple de detalls encantadors. M’ha agadat molt.

  • violette ha dit:

    Ho descrius tan diàfanament que se m’ha fet absolutament proper. A mi se m’han despertat sensacions plaents, i fins i tot pessigolles que creia ben adormides, quan he retrobat els qui vint anys enrere em van fer sentir alguna emoció. Tot un món de noves sensacions antigues.

  • parapo ha dit:

    me parece que una vez conocí a una chica de este tipo, que por motivos difíciles de entender resultaba atractiva para los hombres en un plano no demasiado sexual, sin ser tampoco una miss mundo. yo lo atribuía a que tenía ciertos rasgos masculinos en su carácter (leí a nietzsche que las mujeres así resultan arrebatadoras, y creo que es cierto).

    —

    «més aviat sembla que li hagués esmussat tot excés juvenil, que no és el mateix. Com si li hagués llimat la turgència, com si en aquella època pretèrita tot el seu cos encara estigués en expansió potencial, i ara en canvi s’hagués recollit en una maduresa tranquil·la»

    si lo he entendido bien me parece que lo expresaste con gran exactitud.


css.php