Persistència

Sovint, quan penso en ella, em sento envaït d’un desig foll. Però aquests retorns del desig ens forcen a reflexionar que si volguéssim retrobar aquelles noies amb el mateix plaer caldria tornar també a l’any al qual després van seguir deu anys més, durant els quals la noia s’ha marcit. De vegades podem retrobar un ésser, però no pas abolir el temps. Tot plegat fins al dia imprevist i trist com una nit d’hivern, en què ja no la busquem, aquella noia, ni cap altra, en què fins i tot trobar ens espantaria. Car ja no sentim que tinguem prou atractius per agradar, ni força per estimar. No pas, és clar, que siguem impotents en el sentit estricte de la paraula. I pel que fa a estimar, estimaríem més que mai. Però sentim que es una empresa massa gran pel poc de forces que servem (…) Que una noia que estimem ens vegi en aquest estat, encara que conservem el rostre i tots els cabells rossos de quan érem joves…! Ja no podem assumir la fatiga de posar-nos al pas de la joventut. Tant se val si el desig carnal es dobla per comptes d’amortir-se! Per a aquest desig farem venir una dona a qui no ens preocuparem d’agradar, que compartirà el nostre llit una sola nit i que no reveurem mai més. (1)

Malgrat tot, imaginava contínuament una trobada fortuïta, i sempre de la mateixa manera: només podia figurar-me una situació que s’adeia amb l’argument més favorable: la Maria encara bella, amb centenars d’indicis o recordatoris físics i gestuals d’aquella que jo havia conegut. I sobretot, amb una biografia i una disponibilitat poc menys que perfectes: soltera o més aviat sortint des de feia uns mesos d’una relació que, sabent-ho o no mentre durava, era transitòria. O millor encara, fidel a un celibat d’anys, d’ençà de la darrera vegada que l’havia vista, un celibat que no podria trencar cap relació convencional, sinó només la trobada, única, amb el seu passat, amb la seva joventut, amb l’ideal que, jo em convencia, només podia ser jo mateix. Però un dia se’m va fer evident que el guió podia ser molt divers, i les probabilitats gairebé tan vastes com la de no trobar-la mai a la vida. Podia ser fins i tot que fos morta, i aleshores, el drama era que jo ja no podia esperar de trobar-la, que no podria continuar passejant pels carrers imaginant l’encontre.

Aquesta eventualitat em va fer estrènyer el cercle. Sabia on havia anat a viure feia uns anys, i res no m’indicava que no hi continués vivint. Vaig començar, doncs, a passejar pel barri, cenyint les possibilitats de manera radical, segons pensava. De manera radical però sens dubte encara insuficient. No només podia ser que ja no visqués en aquests carrers, no només podia ser que en aquesta hora, com seria natural, estigués treballant. Per tornar a aferrar la posició més realista, que em faria veure la improbabilitat gairebé segura de trobar-la, n’hi havia prou que pensés que havia deixat la casa, el portal, el barri, feia només quinze minuts. Però admetre aquesta virtualitat em tornava a fer pensar que, ja que això implicava que vivia a prop d’aquí, la trobada era possible, semblava transcendir el llindar de la mera possibilitat entre bilions. De vegades m’asseia en un bar, i confonia la coincidència amb una cançó d’aquella època que sonava a la ràdio amb la imminència de l’encontre. La Maria entrant al bar, trobant-m’hi. “Què hi fas aquí?” “És una història molt llarga”, li diria, com per guanyar temps, encara que, des d’un punt de vista que no s’adiria amb la versió que ara anava a embastar, des d’un punt de vista no confessable, doncs, era literalment cert.

Quan vaig començar a visitar els seus antics barris ja feia tres anys que la seva absència em semblava a punt d’esvanir-se en qualsevol moment. En van haver de passar tres més perquè la persistència d’aquest desig es dissolgués del tot. I quan la quimera va haver desaparegut es va encarnar en una presència real i física. Va ser en una ciutat estrangera, on passava una setmana per raons de feina. Vaig baixar a fer un mos en un restaurant al costat de l’hotel. Dues taules més enllà sopava sola la Maria.
 

Em presentava el seu perfil i, d’entrada, el que em va sobtar va ser la seva bellesa; després, el seu rostre em va produir una impressió encara més agradable, el sentiment d’un record encara viu i d’una associació íntima. Si no l’havia reconegut d’entrada, era només perquè m’esperava ben poc trobar-la allà; feia molt de temps que no l’havia vista enlloc, i no tenia cap notícia seva. Ben sovint s’havia presentat en els meus pensaments, però havia sortit de la meva vida. Pensava en ella dos cops per setmana, la qual cosa pot semblar molt per a una persona que no s’ha vist en dotze anys.(2)

Encara era bella, amb els seus grans trets resplendents, però sota els seus ulls gris pàl·lid, les òrbites una mica massa grans havien pres la consistència del papier mâché, i no tant, segons creia, pel fet dels seus insomnis crònics com d’un conjunt de decepcions bastant corrents en la biografia de les dones de quaranta anys (…). El seu cos havia agafat amplada. Dos divorcis, cap nen, un ofici ben pagat, però exigent, que requeria molts viatges a l’estranger; amb tot això s’agafen fàcilment quinze quilos, de manera que quan vam ser al llit va xiuxiuejar: “He canviat.” Vaig respondre: “Si et penses que jo encara sóc el mateix”. I el capítol es va acabar aquí.(3)

(1) Marcel Proust, Sodoma i Gomorra

(2) Henry James, El mentider

(3) Philip Roth, L’animal moribund

 

[@more@]

2 Responses to “Persistència”

  • violette ha dit:

    Una idea engrescadora i delicada plasmada en un exercici de factura impecable. Arriscat però embriagador…. (imagino mentre busco possibles…).

    Trobar-me entre la teva llista de Blogs m’afalaga i m’enrojola.

    Una abraçada.

  • tina vallès ha dit:

    He llegit el 2 i el 3 (del tot recomanables), em falta l’1 (en prenc nota). Curiós exercici… reeixit!


css.php