Mind the gap

No devia haver caminat gaire més de tres milles, i no obstant vaig tenir la impressió que mai a la vida no havia recorregut una distància tan llarga com aquella tarda. Però vaig prendre realment consciència de la meva fatiga quan, sota la marquesina de l’estació de metro les entranyes de la qual exhalaven aquella calor ben coneguda, dolcenca i com de pols, de món subterrani, vaig percebre de cop el feble perfum dels rams de crisantems blancs, rosa porpra i color de rovell, que venia al costat de l’entrada un florista que volia assemblar-se a Prospero, i vaig pensar en la il·lusió dels sentits que envairia un navegant que travessés remant la vasta extensió de l’oceà. L’estació de metro, tal com vaig remarcar ara, era aquella on, cada vegada que havia agafat aquesta línia, no hi havia vist pujar ni baixar mai ningú. El metro es para, les portes s’obren, t’aboques per mirar l’andana deserta, sents amb la nitidesa més gran l’avís que normalment es perd en el xivarri de l’ambient: Mind the gap, les portes es tanquen i el tren es posa en marxa. Cada vegada que m’he trobat en aquesta estació, ha passat d’aquesta manera, i ni una sola vegada cap passatger no ha fet el més mínim moviment de parpelles. Que potser jo era l’únic que m’esbalaïa per una conjuntura tan inquietant? Ara em trobava a la vorera davant de l’entrada de l’estació en qüestió i n’hi havia prou, per evitar la fatiga de la resta del camí, d’entrar en el vestíbul fosc on, apart d’una dona negra molt negra asseguda en una mena de garita al darrera d’una taquilla, no hi havia ni un ànima. No cal ni que precisi que finalment no hi vaig entrar. Em vaig quedar un bon moment al llindar i vaig intercanviar unes mirades amb la dona obscura, i tanmateix no vaig gosar donar el pas. 

W.G. Sebald, Vertigens

 

[@more@]


css.php