Zauberberg
Per tant, el narrador no podrà despatxar la història de Hans d’una revolada. No n’hi haurà prou amb els set dies de la setmana, ni tampoc amb set mesos. És millor que no compti prèviament quant temps terrenal s’escolarà mentre el mantingui atrapat. Però per Déu, tampoc seran set anys!
Aquest paràgraf forma part del prefaci de La muntanya màgica, quan el lector encara desconeix que, en efecte, el protagonista, Hans Castorp, que tot just ha pujat al sanatori de Davos a visitar el seu cosí Joachim, s’hi estarà en canvi set anys.
Set… En aquesta obra de Mann es produeix una aparició del número set tan insistent que exclou, al meu parer, qualsevol sospita d’intervenció de l’atzar. El llibre té set capítols; set són, com hem dit, els anys que dura l’estada de Castorp; set les taules del menjador; set els minuts necessaris per tal que el termòmetre marqui la temperatura de manera fiable (i des que vaig llegir el llibre, fa més de vint anys, li segueixo rendint homenatge en aquest aspecte cada cop que estic malalt); set els mesos que tarda Castorp en declarar-se a madame Chauchat. Crec que encara hi ha més sets; em sembla recordar una orquestra que toca set peces (o una peça de set minuts). I Settembrini, un dels personatges principals, duu com qui no vol la cosa el mateix número incrustat al principi del seu cognom.
Que destaqui aquest joc anecdòtic en una novel·la tan complexa i que té tantes facetes com La muntanya màgica no és més que el reflex d’una dèria que em persegueix en certes lectures i que (això espero) no em despista de coses més essencials. En tot cas, tot plegat ve a tomb d’una relectura d’aquesta obra, més de vint anys després de la primera, i encara que ara hi hagi trobat aquesta broma que no sé si és innocent o si respon a una intenció més íntima de Mann que no he sabut desxifrar, el més interessant ha estat confrontar les meves impressions arran de les esmentades lectures.
La primera vegada que vaig llegir La muntanya màgica acabava com qui diu d’abandonar l’adolescència, i la novel·la em va colpir de debò. Crec que va representar descobrir una construcció complexa desvinculada de l’aspecte utilitari de la vida o, si es vol, del seu vessant d’“entreteniment lligat a la lectura”. Dit d’una altra manera, em penso que va ser un dels passos en el meu descobriment de la literatura com a fet artístic. En tot això, no cal dir-ho, hi va tenir a veure una identificació vital amb Hans Castorp, i un reconeixement cap a un adult (Mann) que sabia tractar-me amb tanta consideració i encertar-la amb tanta punteria.
Contràriament a certes interpretacions que he pogut llegir i que posen en qüestió la credibilitat d’un fet argumental cabdal (com s’explica que Castorp es quedi durant tant de temps al sanatori), jo entenia perfectament per què passava de ser visitant a intern, i em feia creus que no es veiés l’elementalitat d’aquests motius: acaba d’acabar els estudis i es prepara per entrar en la vida, i la prolongació de l’estada en el sanatori no és més que el pretext ideal (i inconscient) per posposar el moment en què haurà d’afrontar les responsabilitats d’adult. Aquesta explicació, repeteixo, tan elemental, remet a un cert caràcter (que jo he pogut compartir i possiblement encara em visiti per molts anys que vagi vivint) i a un període crític, la fi de l’adolescència i l’inici de la vida d’adult. És un comportament usual i quotidià (diria que cada cop més, immersos com estem en una societat com més va més impregnada d’actituds adolescents), i que es manifesta de diverses maneres: resistència a abandonar una addicció, matrimonis que es conjuren sense reflexió i que es dilaten per esquivar l’”aventura” vital, treballs negatius o perjudicials per a la salut mental o física i que es perpetuen mesos i anys quan tot indica que cal un canvi, etc. Imaginem que en aquestes circumstàncies un metge ens diu “Hans, noi, no te’n vagis pas a treballar, veig una ombreta al pulmó esquerre. Queda’t amb nosaltres, que el menjar és força bo, que la teva veïna de taula és una preciositat i ja m’he fixat com et mira… I al cap i a la fi, no em diguis que no et vas acostumant a aquest ritme…”. Quan al cap de set anys Castorp deixa Davos, deu ser perquè no hi ha altre remei, perquè comença la Gran Guerra, o bé perquè ja està “madur” i el seu ésser li demana un canvi que satisfaci les seves necessitats de la mateixa manera que les satisfeia fins aleshores el sanatori.
Un altre comentari recurrent i complementari (deutor, diria, de la mateixa actitud que esmentava fa poc, i que es tradueix en una transferència alegre i constant de la pròpia responsabilitat envers qualsevol altre cosa o persona llevat d’un mateix) és el que dibuixa el doctor Behrens, cap mèdic del sanatori, com a un pocavergonya, un espavilat que s’aprofita de la seva rica clientela. És clar que sí… i no. Behrens no és sinó un engranatge d’aquesta maquinària, la màxima autoritat, el gran sacerdot que ens allibera de la responsabilitat de la decisió sobre la pròpia vida. Behrens és la coartada perfecta (continua essent un mecanisme inconscient). Com a metge que té cura del seu negoci, sap molt bé de quin peu calça cada intern, i també de forma no necessàriament malèvola (de la mateixa manera que un metge es passa anys receptant tal medicament de tal laboratori que l’unta, sense remordiments perquè “és pràctica comú”), encarna a la perfecció el paper que li toca.
Però anava a parlar de les dues lectures, o més aviat, del contrast entre la primera i la segona. En la lectura més recent, La muntanya màgica no em va decebre, perquè amb el pas del temps el record de la primera s’havia anat modificant i jo havia entaulat relacions diferents amb allò que havia significat en el meu passat. Va ser una lectura més desapassionada, exempta d’identificació, i em va proporcionar moments molt agradables, al costat d’altres en què em va semblar una obra rodona pel que fa a les seves intencions, però de vegades massa dilatada. He de confessar que les converses entre Settembrini i Naphta, més enllà del seu significat, mai no m’han interessat gaire, com tampoc l’al·legoria europea. M’ha agradat més, per exemple, fixar-me en el distanciament que traspua l’estil de Mann, que sembla que ens faci volar a cent metres d’alçada dels fets que es produeixen (en aquest cas seria tot el contrari de la impúdica proximitat de Dostoievski, per exemple). En una novel·la que succeeix en un espai tancat com és el sanatori (per molt que estigui envoltat d’espais oberts no deixa d’estar aïllat del “món d’allà baix”), i en el qual la malaltia exerceix un paper primordial, aquest distanciament sovint irònic permet seguir la història sense ofecs, implicats en les vivències de Castorp, però sense aquella immediatesa que hauria estat potser opressiva. És una opció estètica: el sanatori de Thomas Bernhard a El fred està escrit amb una perspectiva completament oposada, convivim côte à côte amb la misèria de la malaltia, les expectoracions purulentes, la claustrofòbia i la promiscuïtat criminal dels virus. Però Bernhard és una altra història, i aquí parlava de La muntanya màgica, un llibre que, com ja he repetit, ocupa un lloc notable en la meva formació com a lector, per bé que a hores d’ara (qui m’ho hauria dit!), jo no el situaria en un cànon del segle xx des d’un punt de vista artístic.
[@more@]
Sí, Dhamma, això de les dues lectures és ben curiós. És un termòmetre dels nostres canvis en el temps, ja que se suposa que l’obra es manté invariable tancat en les seves pàgines.
D’aquestes dues lectures ja n’havia parlat una mica al Combray inicial, però les observacions d’ara són el desenvolupament, actual, d’uns apunts de l’època. A veure si ens espolsem la mandra, que encara anem una mica rovellats.
Hauràs observat que el blog ha mig-canviat de nom. La categoria Combray recull lletres pròpies, la categoria Balbec, lletres d’altri.
Eso de las relecturas es dramático. A mí se me han desmoronado algunos mitos por culpa de una lectura inoportuna. Ahora mismo no me atrevo a releer ciertos libros por miedo a que me ocurra lo propio. Por ejemplo, Conversación en la catedral, del que conservo un recuerdo inmejorable. O el Ulises. Después de tres lecturas remotas no me atrevo con una cuarta. Incluso ciertas novelitas menores de Nabokov, qué desgracia, han vuelto a la estantería después de leer un par de páginas, porque no encontré el toque mágico que me sorprendió en la primera lectura. Sin embargo, El maestro y Margarita me gustó mucho más en la relectura, y otras obras se han consolidado, casi me gustan más cada vez que las leo. Me pasa con Camus, por ejemplo. Y con Mann. Sí, estoy releyendo la montaña, en la nueva edición de Edhasa (por cierto, en El Refugio alguien comparó hace unos meses ambas traducciones: te recomiendo que busques aquella conversación), y me está gustando aún más que antes. Es cierto que me siento más alejado de los personajes, lejos de cualquier identificación (aunque parezca mentira ;-), pero me está aportando cosas nuevas. Para mí sigue siendo un monumento.
Abrazos.
jo encara no he llegit la muntanya màgica. em fa entre por i mandra. però la veritat és que el lobo estepario es una de les meves novel.les de capçalera i ja n’hi han dos persones que me l’han aconsellat. (amb vostè, tres). de forma que qui sap…potser esperaré al moment idoni.
pel que fa al moment de la lectura, em fa l’efecte que és gairebé el 50 % de l’obra, com la sala on es veu un quadre o el cinema on es veu una pel.lícula: importantíssim.
una salutació.
m’he explicat fatal. em refereixo a la possibilitat de que m’agradi per la relació entre herman hesse i en mann…en fi…que no sé…que potser m’agradarà. massa treball, ja veig.
Em sap greu eliminar el 7 en el comptador dels comentaris, Duquena, perquè set també són les lletres de Castrop, també té set lletres el cognom del cosí Ziemßen, i el nom del snatori: Berghof. I a quina habitació s’allotja Castrop? a la 34!
Salutacions.
Qué interesante esta vuestro patio, señor duque 😉 Lo que siento es no parlar catalá ni siquiera en la intimidad, como el tío del bigote. Nobody’s perfect, o como se diga. Suerte que lo entiendo, Pla mediante…
El caso es que me he puesto a tirar del hilo del siete, y he dado con algunos datos curiosos. «Carlota en Weimar» narra el reencuentro entre un maduro Goethe y su musa de juventud Carlota, cuando aquél tiene 67 años (el dato curioso es que en la contraportada de muchas ediciones se da el dato incorrecto: 77 años). El primer libro de Mann, un volumen de relatos titulado «El pequeño señor Friedemann» contiene 7 relatos (de los que recomiendo Tobías Mindernickel, que es una pequeña obra maestra, como recomiendo Carlota en Weimar, bellamente reeditado por los santos señores de Edhasa hace bien poquito).
Pero lo interesante se encuentra en cierto artículo de Sealtiel Alatriste (http://209.85.135.104/search?q=cache:PNtF7VTDRrwJ:www.revistadelauniversidad.unam.mx/1805/pdfs/104-106.pdf+%22thomas+mann%22+siete&hl=es&gl=es&ct=clnk&cd=8), que hace referencia, por cierto, a «los anillos de saturno» (titulo de una obra maestra hace poco citada por Duquena), en el cual nos da algunas claves más sobre el misterio del siete:
«Recuerda entonces un detalle nimio de la novela con la que quiso cerrar su vida. Sobre un piano alquilado Adrian Leverkühn ha colgado un cuadrado de cuatro columnas y cuatro líneas, que tiene un número diferente en cada casilla. Era el cuadrado mágico que aparece sobre la cabeza del misterioso ángel de la Melancolía I de Durero. ¿Puede todavía evocar el momento en que escribió ese fragmento? Cómo va a olvidarlo, apenas se le ocurrió la escena hizo que el narrador dijera que la magia —o la curiosidad (de ese cuadrado)— reside en el hecho de que, súmense esas cifras como se quiera, de arriba a abajo, de derecha a izquierda o diagonalmente, se obtiene el mismo total de treinta y cuatro. No lo aclaró, pero esa cifra a su vez sumaba siete, el número cabalístico que él imaginaba que conectaba subterráneamente toda su vida. Sus dos grandes novelas, para no ir más lejos, pues si del número siete pendía el destino de su Doktor Faustus, señalaba al propio tiempo los siete días de una semana que (había declarado en sus intenciones)no serían suficientes para escribir la historia de Hans Castorp, los siete meses que tampoco le alcanzarían para terminarla, los siete años incluso que, ¡Dios mío!, tampoco serían suficientes para abarcar el mundo de La montaña mágica. El siete daba razón de los setenta años de nuestra edad, era el siete veces siete de sus setenta y siete años una cábala contra el eterno dominio de los anillos de Saturno.» Porque: «Hubiera querido morir a los setenta tal como lo recomendaba el salmo noventa: “Los días de nuestra edad son setenta años”.»
Pero mejor leed el artículo… 😉
«…aquel cuadrado aritmético quería convertirse en un talismán, en un objeto mágico que protegiera a su héroe del poder maléfico de la melancolía.»
Abrazos a todos.