Che la diritta via era smarrita

– Adéu! -els dic -. No m’espereu fins l’hora de dinar. -Faig un bot per sobre del portal i enfilo, festiu, la ruta dels afores.

Enllà d’on moren els carrers (allà on, segons Borges, “la ciutat es desintegra; creix el firmament i ja importen poc les cases i molt un forn de maons o un pollancre”), remunto dret per vinya i fenollar -l’esmorzar al sarró- cap a la font Saborida.

Ha tornat a créixer el bruc on, vora els pins, van obrir calçades i clavegueres que reproduïen les línies marcades sobre un plànol -tot venut. El malaurat bosquet ha quedat com el van deixar després de desdir-se’n: comptadors cecs projecten tentacles de plàstic blau, cada vint metres brolla la capçada buida d’un fanal; vibra metàl·lica quan bufa el vent encara que tu no hi siguis, com el bambú que sacseja el nen que aprèn a moure els arbres, com el plançó de bedoll que Töre volia arrencar perquè li havien arrabassat la vida de la seva filleta.

Deixalles engolides pel paisatge: albats de la cobdícia.

Després, la franca guia de l’obaga: roure i garric i oliveres de bosc, vinyes silvestres plantades qui sap quan sobre l’esclat de la mica.

Arribat al pla de la font resto glaçat, vençut: el platanar no hi és; i el brollador d’aram, se l’han endut? Han arrencat els rajols i els bancs de pedra, el que abans d’ahir era esplanada ombriva ara és un mirall de sauló que enlluerna, amb prou feines enfosquit com una aurèola a la vora del rajolí. I al voltant, els ceps bords ara són nets; l’oliverar, que he vist ben erm, s’alça amb vigor sobre un tapís de filats, inflats de perles fosques.

I en comptes del sarró porto un sac d’espart amb farigola. I duc una vella casaca de tosc cotó, i calçons de vellut; i al butxacó de l’armilla un missal. Al caire mut d’un matí de novembre he ensopegat amb el destí pairal.

Ell és com jo, respira, dorm i pensa, no sap que corre temps a través. Som els vius d’ahir -i el Poeta no hi és.

[@more@]


css.php