…un lloc blanc on verdegen negres els xiprers…

Quan vaig venir per primer cop a Lisboa, hi havia, al pis de sobre d’on vivíem, un so de piano tocat en escales, aprenentatge monòton de la nena que mai no vaig veure. Avui descobreixo que, per processos d’infiltració que desconec, encara hi tinc al rebost de l’ànima, audibles si obren la porta d’allà baix, les escales repetides, teclejades, de la nena d’ahir avui senyora altra, o morta, o tancada en un lloc blanc on verdegen negres els xiprers.

I jo era un infant, i avui no ho sóc; el so, tanmateix, és igual en el record que com era en la veritat, i té, perennement present, si hom es dreça d’on fingeix que dorm, el mateix tecleig lent, la mateixa monotonia rítmica. En considerar-lo o sentir-lo, m’envaeix una tristesa difusa, angoixosa, meva.

No ploro la pèrdua de la meva infantesa; ploro perquè tot, i en ell la (meva) infantesa, es perdi. És la fugida abstracta del temps, no la fugida concreta del temps -que és meu, que em dol en el cervell físic per la recurrència repetida, involuntària, de les escales del piano d’allà dalt, terriblement anònim i llunyà. És tot el misteri del fet que no hi hagi res que duri el que martelleja repetidament coses que no arriben a ser música, sinó només nostàlgia, en el fons absurd del meu record.

Insensiblement, en un dreçament visual, veig la saleta que mai no vaig veure, on l’estudiant que no vaig conèixer, encara avui relata, dit a dit, curosament, les escales sempre iguals d’allò que ja és mort. Veig, vaig veient encara més, reconstrueixo veient. I tota la llar d’allà al pis de dalt, nostàlgica avui però no pas ahir, es va dreçant fictícia en la meva contemplació desentesa.

Suposo, tanmateix, que en tot això sóc translatici, que la nostàlgia que sento no és ben bé meva, ben bé abstracta, sinó l’emoció interceptada de no sé pas qui, a qui aquestes emocions, que en mi són literàries, fossin literals. És en la meva suposició de sentir que m’entristeixo i m’angoixo, i les nostàlgies sota la sensació de les quals se’m maregen els meus ulls, és per imaginació i altredesa que les penso i sento.

I sempre, amb una constància que ve del fons del món, amb una persistència que estudia metafísicament, sonen, sonen, sonen, les escales de qui aprèn piano, per l’espina dorsal física del meu record. Són els carrers antics amb altra gent, avui els mateixos carrers diferents; són persones mortes que m’estan parlant, a través de la transparència de la seva absència d’avui; són remordiments del que vaig fer o no vaig fer, sons de rierols en la nit, sorolls allà a baix en la casa immòbil.

Tinc ganes de cridar a dins del cap. Vull deturar, esclafar, esbotzar aquest impossible disc gramofònic que sona dintre de mi, en casa d’altri, torturador intangible. Vull manar deturar l’ànima, per tal que ella, com a vehicle que em porta, segueixi cap endavant sola i em deixi. Enfolleixo d’haver de sentir. I per fi sóc jo, en el meu cervell odiosament sensible, en la meva pell pel·licular, en els meus nervis posats a la superfície, les tecles teclejades en escales, oh piano horrorós i personal del so del nostre record.

I sempre, sempre, talment com en una part del cervell que es tornés independent, sonen, sonen, sonen les escales allà a baix, allà a dalt, de la primera casa de Lisboa on vaig venir a viure.

F. Pessoa, Llibre del desassossec

 

[@more@]

One Response to “…un lloc blanc on verdegen negres els xiprers…”

  • Shnagri-La ha dit:

    Hoy, 2 de octubre de 2006, zarpó de puerto desconocido una embarcación sin bandera que la identifique: SHANGRI-LA. DERIVAS Y FICCIONES APARTE.


css.php