Quid

Després de moltes provatures vaig acabar veient que la manera que més em convenia de fer un poema, la fórmula més adient de m’y prendre, era deixar que, a partir d’una idea inicial de vegades més que minsa, s’anés aglutinant material afí i que, a partir d’aquest darrer, i sense desviar-me gaire (o sí!) del concepte d’arrencada, s’anés configurant un micromon tancat que seria, en definitiva, el poema mateix. Aquest procés em semblava gratificant i al mateix temps m’angoixava, com si m’haguessin enviat a comprar al mercat els ingredients per a un sopar l’etiqueta, el lloc i el nombre de convidats del qual desconegués. Després venia el moment del modelat, de donar forma al material, i en aquesta etapa desapareixia l’angoixa. Sens dubte era el “meu” moment. El cas és que l’un no pot anar sense l’altre, i si d’una banda les dificultats de la primera fase són les responsables del fet que, per molt que m’engresqués tot plegat, acabés parint amb prou feines una desena de poemes l’any, d’una altra banda em costa de veure l’atractiu que tindria a la llarga una carpeta plena de “micromons” prestos a la mera feina de llima i remodelació. Mai no he sentit la temptació d’anar tirant de veta, per dir-ho així, i vaig funcionar amb la convicció que un bon resultat s’havia de correspondre amb una idea inicial realment captivadora.

Sembla que en alguns casos hi ha un moment en què un hom ja confia en la seva manera d’escriure però potser no sap què ha d’escriure. Em fa l’efecte que, un cop més o menys intuïda la pròpia vocació literària, hi ha dues coses necessàries: una, l’ofici, l’entrenament per disposar d’una eina que permeti escriure el que es vol; l’altra, saber què es vol escriure, o dit d’una altra manera: saber com fer-s’ho per tenir sempre alguna cosa per escriure, intríngulis ben dolorós per a força escriptors. Algun altre cop ho he anomenat “mètode”, nom que potser no és afortunat, però que venia a significar la forma d’anar produint, de poder anar escrivint sempre. D’una manera realment simplificadora, i només a tall d’exemple, identifico el “mètode” de Proust de la següent manera: adonar-se que podia pouar en la memòria, explorar els túnels que des d’una sensació present el duien a records del passat; i el de Pla, en el fet de “veure el món en forma d’articles”, com sembla que deia ell mateix. També s’ha dit que el detonant de la irrupció de Borges en el món de la narrativa de ficció va ser el fet d’adonar-se que podia explicar una història com si estigués escrivint la ressenya d’un llibre.

Els arbres de Carner, els animals de Hughes, els objectes quotidians de Ponge, es podrien interpretar, segons aquesta perspectiva, com a expedients que permeten plasmar una visió del món i del propi llenguatge literari; i les revisitacions de formes amb llarga tradició (odes, elegies, sonets), més enllà de ser el marc o la forma, potser vindrien a ser pautes o motlles que costa menys d’omplir que l’abisme del poema futur sense configuració ni contingut definits. Si alguna vegada vaig encadenar dos poemes de tema semblant en deu dies sempre hi va haver un moment al llarg del procés en què vaig confiar que havia trobat un “filó”, fins que m’adonava al cap de ben poc que la idea reiterada s’havia quedat en una mera repetició sense seqüela possible. Sempre la mateixa sensació: identifiquem erròniament en el “com” l’arrel del problema, quan la qüestió moltes vegades és el “què”.


 

[@more@]

One Response to “Quid”


css.php