Postdata

Trobo, però, que és inútil acumular experiències, conèixer la veritat, perquè mai no podrem canviar el nostre veritable caràcter. Potser el màxim que podem fer a la vida és adaptar, amb intel·ligència i amb molta cautela, la realitat immutable del nostre caràcter a la realitat del món. Això és tot el que podem fer. I ni tan sols això farà que siguem més savis o més resistents…

Sándor Márai, L’última trobada


Tot el que passa queda neutralitzat, i res no suma o s’acumula (si més no en un sentit positiu; en sentit negatiu sembla com si la suma fos més possible). Un àpat sublim queda neutralitzat per una gastroenteritis i una visita d’urgència a l’hospital. Una memorable migdiada d’amor queda neutralitzada per una discussió posterior, on surten draps bruts desproporcionats per molt que l’origen de la picabaralla hagi estat banal. Un progrés de qualsevol tipus queda neutralitzat per una sotragada. Sembla com si manés el signe últim, la darrera experiència (“Tot va bé si acaba bé”): les ferides d’una discussió es maquillen amb una reconciliació, hi hagi memorable nit d’amor o no n’hi hagi. E cosí via. Me n’aniria per les branques, tornaria a entroncar (ai!) amb l’ànsia del nen per acabar bé el dia (“Tot va bé si acaba bé”).

I a més llarg termini… A més llarg termini, l’”acabament” és indefugible, tots els trajectes vitals acaben igual, tot s’acaba amb la mort, comuna a tothom. No es tracta de ser dramàtics, és un fet, repeteixo, ineludible. Però no crec que pugui figurar-me aquesta fita puntual, que puc anomenar acabament o mort, precisament en el seu aspecte de “puntualitat”: sé que la frontera separa dos territoris, un que conec i l’altre que desconec (però que em puc representar com a no res o com a buit, d’una manera absolutament abstracta). El que em costa d’imaginar és la pròpia línia de frontera, sobretot pel que té de fet neutralitzador o anihilador, per la gratuïtat que tot d’una imprimeix a tot allò que l’ha precedit: tot el patrimoni de coneixements, vivències i records que queden anul·lats de cop. Hi penso avui quan, a quarts de nou del vespre, tornant cap a casa en aquest tren que tot d’una es desvia de la conca urbanitzada d’un riu i s’engolfa en la d’un afluent envoltat encara de verdor, contemplo les capçades elevades sobre la seva depressió dels pollancres que la humitat fluvial ha fet créixer. Les darreres resplendors del sol il·luminen el revers argentat, quasi nivi, de les fulles dels àlbers, que un dia vaig aprendre a identificar gràcies a una meva tia que me’n va assenyalar l’existència a la vora d’una riera.

Sé des d’aleshores què és un àlber, i he conegut més d’un riu, sé que d’aquest temps que vivim en diem segle xxi i que Márai va ser una persona que escrivia i que va néixer en un lloc anomenat Hongria. Conec altres escriptors, països, fets històrics. Els colors i els seus noms, els menjars, formes diferents de cotxes, les regles de diversos jocs i fins la veu d’animals dibuixats; quatre o cinc tipus de pistoles o escopetes, la roba, i de vegades allò que la roba em diu de la persona que la duu, sé reconèixer una modulació de Bach, i també que quan tinc angines puc prendre antibiòtics, i que en aquesta paraula hi ha ecos d’idiomes mil·lenaris. He mirat d’imaginar-me com deu ser un dia normal d’una persona que viu a l’altra punta del món i, un cop la imatge fixada, he provat d’esborrar-me (inútilment) per viure dins la seva pell. He intentat pensar que un matí de tardor de fa vuit-cents anys algú es va llevar, va badallar, i que potser aquell mateix vespre, en un altre país, un tro va espantar una dona. Sé que fa tres mil anys algú va escriure les línies de l’Odissea, i que el seu dia a dia real d’anar descabdellant aquesta història encara prolonga el seu eco entre nosaltres. He projectat una (inconcebible) posteritat equivalent, la que perpetuaria el nom d’un dels nostres contemporanis fins l’any 5000. Conec centenars, milers de cares i de noms de persones, importants o banals. Sé que el meu cos ha après a parar la mà quan caic, sé escoltar la veu de la gana i sé que reacciono davant d’un estímul (i de vegades fins i tot sé com reacciono), perquè he viscut milers de dies al llarg de cadascun dels quals he anat forjant un caràcter per superar aquesta travessia fins a la frontera, que és de localització no només incerta, sinó gairebé sempre desconeguda. I al final tot quedarà neutralitzat i no tindrà cap importància que jo hagi sabut què són els àlbers, o que un dia que va tenir un nom i un número en el calendari la meva tia me’ls assenyalés. Tot plegat no deixa de ser un no-res, fum, una colla de connexions neuronals, d’impulsos elèctrics que probablement ni tan sols ocupen volum. És per això que si jo volgués, o si tot d’una no sabés prendre-m’ho d’una altra manera, viuria la pregona inutilitat de cada nou coneixement de les meves filles, de cada paraula nova que els sento pronunciar, amb una malenconia destil·lada i pura, insuportable.

 

[@more@]

2 Responses to “Postdata”


css.php