Autour
Avui, de cop i volta, he arribat a una sensació absurda i justa. M’he adonat, en un llampec íntim, que no sóc ningú. Ningú, absolutament ningú. Quan el llampec ha brillat, allà on hi suposava una ciutat, hi havia una plana deserta; i la llum sinistra que m’ha mostrat a mi no hi ha revelat cap cel a sobre. M’han robat el plaer de ser abans que el món fos. Si havia de reencarnar-me, m’he reencarnat en mi, sense haver reencarnat jo.
Sóc els afores d’una ciutat que no existeix, el comentari prolix a un llibre que no s’ha escrit. No sóc ningú, ningú. No sé sentir, no sé pensar, no sé estimar. Sóc una figura de novel·la per escriure, que passa, aèria i desfeta sense haver estat, per entre els somnis de qui no em va saber completar.
Penso sempre, sento sempre; però el meu pensament no conté raonaments, la meva emoció no conté emocions. Estic caient, des del parany d’allà dalt, per tot l’espai infinit, en una caiguda sense direcció, infinítuple i buida. La meva ànima es un maelstrom negre, vast vertigen al voltant del buit, moviment d’un oceà infinit al voltant d’un forat de no-res, i en les aigües que són més gir que aigües, suren totes les imatges del que he vist i sentit en el món –hi ha cases, cares, llibres, calaixos, rastres de música i síl·labes de veus, en un remolí sinistre i sense fons.
I jo, realment jo, sóc el centre que no existeix en això si no és mitjançant la geometria de l’abisme; sóc el no-res al voltant del qual gira aquest moviment, sense que existeixi aquest centre per cap mes altra raó que perquè tots els cercles en tenen. Jo, veritablement jo, sóc el pou sense murs, però amb la llefiscositat dels murs, el centre de tot amb el no-res al meu voltant.
I és, en mi, com si el propi infern rigués, sense ni tan sols la humanitat dels diables rient, la follia grallada de l’univers mort, el cadàver rodant de l’espai físic, la fi de tots els móns fluctuant negra al vent, disforme, anacrònic, sense Déu que l’hagi creat, sense ell mateix que està rodant en les tenebres de les tenebres, impossible, únic, tot.
F. Pessoa, Llibre del desassossec
[@more@]
Fas bé de citar un fragment del LdD: L’obra mestra literària més important del segle XXI. Si algú m’ho vol discutir, m’hi barallaré.
Segueix sent el llibre més impressionant del segle XXI, en la mesura que encara no ha estat superat.
http://poemariopessoa.blogs.sapo.pt/2005/12/
És una bona reflexió. De fet, no deixa de ser una descripció del nostre paper a la vida, la comprensió del nostre paper a la vida. No sé per a Paessoa, però per a mi aquest adonar-se del «no sóc ningú» és precisament el que dóna sentit a la meva existència i, per tant, em fa viu i la optimitza. És a partir del «no sóc ningú» que «sóc alguna cosa» i, com a tal cosa, em puc sentir viu més enllà de la no existència, del buit, de l’abisme. És l’abisme qui em proporciona l’existència, una «sensació absurda i justa».
No sé com sona això (ni si està prou ben expressat), però així ho vaig sentir i aixi m’és.
vaya, duque, encontré el blog por casualidad a través de otra web y pensé que había hallado un tesoro oculto. después descubrí que en tu último comentario entrópico ya venía embutido el link. más tarde me di cuenta de que, realmente, es el mismo blog de siempre aunque se llame de otra manera… en fin.
con tu permiso, paso a plagiarte el último post. mi fernando pessoa particular cada día está más perezoso…