Brisa
Era una tarda clara de diumenge de finals d’abril. Les floristeries estaven plenes de safrans i de tulipes. Bufava una brisa suau que aixecava lleugerament les vores de les faldilles de les noies i escampava la fragància dels arbres joves.
A més, hi havia una noia grega, molt jove, que duia una faldilla llarga. Era preciosa, amb uns ulls foscos i profunds. Mentre xerrava amb la seva amiga, els cabells llargs li voleiaven empesos per la brisa. A les comissures dels llavis es dibuixava un somriure tendre, com si estigués a punt de passar una cosa meravellosa.
Va passar el temps, i la cortina voleiava en silenci. La brisa tenia l’olor d’un lloc diferent.
Haruki Murakami, El meu amor Sputnik
[@more@]