Lianes
El llit és un lloc salvatge, un bosc verge ple de sorpreses i d’imprevistos, un ambient xardorós, carregat d’efluvis i abraçades mortals de flors i lianes estranyes, amb feres d’ulls encesos que sotgen en la foscor, les feres del desig i de la passió, sempre a punt d’abraonar-se damunt la presa. El llit també és això, en un cert sentit. És una jungla. És penombra. Somnis estranys vénen de lluny i tu no saps si és el crit d’una persona que una bèstia salvatge ha mossegat al coll a prop d’un torrent o bé si és la natura mateixa que ha udolat, natura que alhora és humana, animal i inhumana… Aquella dona coneixia els secrets de la vida, del cos, de la consciència i de la inconsciència. Per a ella l’amor no era un seguit de trobades ocasionals, sinó un etern retorn a la infantesa coneguda, una infància que era al mateix temps lloc de naixement i de festa, la llum roja del capvespre sobre un paisatge i el sabor íntim dels plats casolans, l’excitació de l’espera, i en el fons la certesa que més tard, quan es faci fosc, no caldrà tenir por dels ratpenats: que es torna a casa perquè vespreja i ens hem cansat de jugar, i a casa hi haurà els llums encesos, un plat calent i un llit fet. Vet aquí què era l’amor per a la Judit.
Sándor Márai, La dona justa
[@more@]