Asteroids

Jo tenia catorze anys quan em vaig
escapar de casa, i després ja només hi he tornat de visita, els dies de festa,
durant temporades breus; com que el temps és un analgèsic molt fort, de vegades
em semblava que la ferida s’havia cicatritzat. Però es tornava a obrir molt
després, quinze, vint anys després, per sorpresa i “sense cap raó”. (…) Jo
me’n vaig anar de casa dels meus oncles per no tornar a entrar mai més a cap
llar. De vegades he arribat a pensar que aquest estat és el preu que he de
pagar pel meu caràcter o per poder fer la meva “feina”… No hi ha res gratuït,
ni tan sols el patiment, aquesta condició necessària per al treball creatiu. Ni
tan sols la infelicitat és gratuïta. (…) De tota manera, continuo
experimentant aquest desig de fugir, d’escapar, que sorgeix de cop i volta i fa
que s’esberlin els marcs estables de la meva vida, que m’empeny a situacions
escandaloses i a profunds estats de crisi. Per aquest motiu em vaig escapar més
endavant de la professió que se m’havia designat, i també, per un temps, del
meu matrimoni, em vaig enredar en diverses “aventures” i, al mateix temps, vaig
intentar escapar-ne, vaig fugir de les meves relacions sentimentals i de les
meves amistats i, durant la meva joventut, vaig fugir d’una ciutat a una altra,
d’un país a un altre, d’un clima a un altre fins que el perpetu sentiment de no
tenir una llar i una pàtria em va resultar natural, el meu sistema nerviós es
va acostumar al perill i va començar, per fi, a treballar en una “disciplina”
artificial… Avui continuo vivint de la mateixa forma, entre trens, escapades
i fugides, sense saber quin tipus de perilloses aventures interiors m’esperen.
Ja m’he habituat a aquest estat que va néixer aquell dia d’estiu. 

Sándor Márai, Confessions
d’un burgès

 

O com il·lustrar aquesta
condemna constituïda pel propi caràcter
, aquest equipatge que hem de
transportar sempre allà on anem i fem el que fem. Márai sembla que va començar
a fugir de ben jove, i que va acabar la seva vida encara corrents, fins al
moment del seu suïcidi. He recordat, en una associació que no sé pas d’on
venia, un videojoc de quan era jove. La nau espacial, que era al mig de la pantalla
i podia girar i disparar en 360º, havia d’anar destruint tots els enemics que
l’envoltaven, de fet unes roques (i és ara que recordo que es deia “Asteroids”)
de mides diferents que se li apropaven cada cop més de pressa. S’havia d’anar
disparant abans no se’t tiressin a sobre, i fragmentar-les fins que
s’esmicolaven i s’esvanien del tot. Quan la cosa es posava molt magra, hi havia
el botó de l’”Hiperespai”: la nau, de cop i volta, apareixia en un altre indret
de la pantalla, momentàniament fora del
perill dels xocs. Aquest botó només es podia prémer una vegada, encara que
d’això no n’estic gaire segur, només en tinc una vaga sensació, però quan se m’ha
acudit pensant amb Márai, imaginava aquest mecanisme efectivament d’un sol ús. He
imaginat, doncs, Márai lluitant amb les seves armes en el dia a dia de la seva
existència, fidel al caràcter que ell mateix es va forjar o, potser hauria de
dir, que li va tocar; fugint, corrent durant dècades, des dels catorze anys
fins als vuitanta-nou, sempre endavant. I al final, potser, en una edat en què
les pròpies armes de la nau en què anava muntat ja no eren suficients, quan va
veure que ja no podia continuar corrents, quan potser només tenia al seu abast
una única fugida, va prémer el botó de l’hiperespai, aquell que, segons vull
recordar, només es pot fer servir una vegada, i tot es va acabar.


css.php