Àngel

Cap a la meitat de La dolce vita, el reporter
Marcello que, segons s’intueix, de jove s’havia sentit cridat a objectius artístics
més elevats que no pas la persecució de famosos, parla amb un antic amic, culte
i que en aparença continua fidel a uns ideals que probablement va compartir
anys enrere amb el protagonista. Marcello experimenta un conat de renúncia a la
vida frívola que mena des de fa anys. A l’escena següent el veiem en una guingueta
a la platja (lluminosa escena; i crec sentir ara l’esplèndida banda sonora de
Nino Rota) amb la màquina d’escriure, presumim que retornant a un antic
projecte literari. La cambrera és una joveneta rossa, angelical, bellíssima,
gairebé una adolescent, amb un somriure solar: un reforç per a aquesta opció
que li sembla haver tornat a emprendre, la de la bellesa.
Però era una falsa alarma. L’embrutiment no només
retorna, sinó que s’accentua, fins aquella escena final en la qual Marcello i
els altres participants en una orgia acaben la festa, ja de matí, en una platja,
on uns pescadors acaben de treure del mar un autèntic monstre. I quan Marcello,
capcinejant, caminant amb el característic torpor posterior a la borratxera, és
a punt de tornar cap a la casa, de sobte veu, a l’altre costat d’una riera a la
platja, la noieta rossa de l’altra escena, fresca, matinal, que li fa senyes i
mira de dir-li alguna cosa. Embromat pels vapors etílics, Marcello sembla tanmateix que la reconeix, però no pot sentir què li diu. És igual, ja no és la remor ambiental. Marcello i la noia ja no parlen el mateix idioma.
Jo també ho crec, Marcel, que el cinema és literatura. Sempre he pensat que quan al segle XX ja semblava que en l’àmbit dels gèneres literaris tot era inventat, el cinema va ser una gran passa endavant. Però ja se sap que a les autoritats acadèmiques els costa una mica posar el rellotge a l’hora. Salutacions!
Una meravella! Aquesta escena podria ser un somni revelador però fugisser que recordes colpit quan et lleves. Tots som el Marcello (i la nena)…