Paraules

Hi ha un determinat nombre de
gent que va llegir poemes meus i que em va comentar que el lèxic era massa
rebuscat, cosa que vaig mirar endebades de desmentir. Resulta, encara que ens
pesi, que molta gent ja no sap exactament què és una daina o un cabirol,
simplement perquè no són paraules d’ús comú. I el fet que s’ajuntin més de tres
d’aquestes paraules que estan al límit (al límit de què? de perdre’s? d’entrar
en un llimb extraordinari al qual només accediran els especialistes [en aquest
cas, per exemple, caçadors i zoòlegs, i més concretament especialistes en
cèrvids o càprids]?) acaba resultant, segons he vist, un factor que pot arribar a
desanimar. (De fet, el meu diagnòstic amb la perspectiva dels anys passats des
que vaig escriure aquells versos és que aspirava a una certa complexitat
conceptual, però que des d’un punt de vista lèxic més aviat vaig posar traves
perquè no vaig ser prou hàbil i no vaig saber nedar i guardar la roba.) 

L’amic Chaland va comentar una
vegada, en un post del seu regretté blog Paperet, que el fragment Peixos,
de Josep Pla, contenia més vocabulari que el que una persona de cultura mitjana
pot arribar a dir en tota la seva vida. Aquesta hipèrbole venia a significar el
que he mirat de dir en el paràgraf anterior. Al final, amb en Chaland vam
concordar en el fet que, a banda dels noms dels peixos, el discurs de Pla no
era gens difícil des d’un punt de vista lèxic, que era fins i tot col·loquial,
però que Pla jugava amb les paraules amb una tal llibertat, amb tal riquesa de
matisos, amb tanta plasticitat i amb una manca tan gran de complexos que podia
arribar a fer creure que “ja no es parla d’aquesta manera”. De fet, ni en el
cas dels noms dels peixos haurien de servir els pretextos. Sospito que la major
part de la gent no sap distingir un roure d’un pollancre. Sospito que els
caricaturitzats troglodites (URGHHH, ARGHHH) disposaven d’un nom no només per
al pollancre, sinó per al pollancre jove i per al pollancre vell, per al que creixia
dret i per al que no. Al final, suposo que la tendència en el llenguatge és l’oposada
a la que es dedueix de la idea de progrés. Ens precipitem cap a un empobriment
absolut, i mai no he considerat un consol pretendre que es pertany a una elit, a un vèrtex
cada cop més agusat d’una piràmide, de persones que encara volen conservar les
paraules.
 

One Response to “Paraules”

  • Ricard Garcia ha dit:

    Potser no és prou significatiu, però accepteu-m’ho com a exemple del que Duquena diu al seu apunt:

    Temps enrere vaig proposar als meus alumnes de 1r de batxillerat, com si fos una juguesca, que anotessin paraules de dos camps semàntics en un temps màxim de 10 minuts. El primer camp era PENEDÈS, el segon HOLLYWOOD.

    Jo els deia, abans de començar, que en sabien més del segon que del primer. Ells, en canvi, m’asseguraven que en sabien més del primer.

    Quan passats els 10 minuts vam fer recompte, tots els equips tenien més paraules relacionades amb Hollywood que no pas amb Penedès. Ells van quedar sorpresos, jo -tot i que m’ho esperava- entristit.

    Cada paraula que es perd és un matís menys per descriure i entendre el món. Davant l’empobriment del lèxic de moltes persones, no només aquests joves alumnes, tinc la sensació que anem de cap a estavellar-nos contra la grisor més absoluta.


css.php