La magdalena
I així, durant molt de temps, quan, desvetllat de nit, em
recordava de Combray, no veia mai altra cosa que aquesta mena de llenç
lluminós, tallat al bell mig de tenebres indistintes, semblant a aquells que la
resplendor d’una bengala o alguna projecció elèctrica il·luminen i seccionen en
un edifici, un llenç les altres parts del qual romanen submergides en la nit: a
la base, bastant ampla, la saleta, el menjador, el començament del caminal
obscur per on havia d’arribar el senyor Swann, l’autor inconscient de les meves
tristeses, el vestíbul per on m’encaminava cap al primer graó de l’escala, tan
cruel de pujar, que constituïa tota sola el tronc força estret d’aquesta
piràmide irregular; i, al cim, la meva habitació amb el corredoret i la seva
porta vidriera per a l’entrada de la mare; en una paraula, sempre vist a la
mateixa hora, aïllat de tot el que hi podia haver al voltant, separant-se sol
sobre la foscor, el decorat estrictament necessari (com el que s’indica a
l’encapçalament de les velles obres de teatre per a les representacions a
províncies) per al drama de despullar-me; com si Combray no hagués consistit
més que en dos pisos units per una estreta escala, i com si sempre fossin les
set de la tarda. En realitat, a qui m’hagués preguntat li hauria pogut
contestar que Combray comprenia també altres coses i que existia a altres
hores. Però com que allò que jo hauria recordat m’ho hauria fornit únicament la
memòria voluntària, la memòria de la intel·ligència, i com que les informacions
que dóna sobre el passat no en conserven res, jo no hauria tingut ganes de
pensar en aquesta resta de Combray. Realment, tot plegat estava mort per a mi.
Mort per sempre? Podia ser.
Hi ha molt d’atzar en tot això, i un segon atzar, el de
la nostra mort, sovint no ens permet esperar prou temps els favors del primer.
Trobo molt raonable la creença cèltica que diu que les
ànimes d’aquells que hem perdut romanen captives en algun ésser inferior, en un
animal, un vegetal, una cosa inanimada, perdudes en efecte per a nosaltres fins
al dia, que per a molts no arriba mai, en què resulta que passem a prop d’un
arbre i entrem en possessió de l’objecte que els fa de presó. Aleshores
s’estremeixen, ens criden i, tan aviat les hem reconegut, l’encís es trenca.
Alliberades per nosaltres, han vençut la mort i tornen a viure amb nosaltres.
Amb el nostre passat succeeix així. És endebades que
mirem d’evocar-lo, tots els esforços de la nostra intel·ligència són inútils.
Roman ocult fora del seu domini i del seu abast, en algun objecte material (en
la sensació que ens donaria aquest objecte material), que ni tan sols sospitem.
Aquest objecte, depèn de l’atzar que el trobem abans de morir, o bé que no el
trobem.
Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos
el teatre i el drama d’anar-me’n al llit ja no existia per a mi quan, un dia
d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va
proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig
refusar però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una
d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen
haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot
seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva
d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat
que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop
barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir,
atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer
deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop hi volta m’eren indiferents
les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva
brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència
preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix.
Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut
venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la
magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa
naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? Bec un segon
glop en el qual no hi trobo res més que en el primer, un tercer que m’aporta
una mica menys que el segon. És hora d’aturar-me, la virtut del beuratge sembla
disminuir. Em sembla clar que la veritat que cerco no és en ell, sinó en mi.
Ell l’ha desvetllada, però no la coneix, i no pot fer altra cosa que repetir
indefinidament, cada cop amb menys força, aquest testimoniatge que jo no sé
interpretar i que com a mínim vull poder-li demanar novament i retrobar
intacte, a la meva disposició, més tard, per a un aclariment decisiu. Deixo la
tassa i m’adreço al meu esperit. És ell qui ha de trobar la veritat. Però com?
Greu incertesa, cada vegada que l’esperit es sent superat per ell mateix; quan
ell, el cercador, és al mateix temps el país obscur on ha de buscar i on tot el
seu bagatge no li servirà de res. Buscar? No només buscar: crear. És al davant
d’alguna cosa que encara no és i que només ell pot convertir en real, i després
fer-la entrar dins la seva llum.
I em torno a demanar quin podia ser aquest estat
desconegut, que no aportava cap prova lògica, sinó l’evidència de la seva
felicitat, de la seva realitat al davant de la qual les altres s’esvanien.
Miraré de fer-lo aparèixer novament. Retrocedeixo amb el pensament fins al
moment en què he pres la primera cullerada de te. Torno a trobar el mateix
estat, sense una nova claredat. Demano al meu esperit un esforç més, que em
torni a dur un cop més la sensació que fuig. I, per tal que no hi hagi res que
esmussi l’impuls amb el qual mirarà de copsar-la, aparto tot obstacle, tota
idea estranya, protegeixo la meva oïda i la meva atenció contra els sorolls de
la cambra del costat. Però quan sento que el meu esperit es fatiga sense
aconseguir-ho, el forço, al contrari, a fixar-se en aquesta distracció que li
refusava, a pensar en una altra cosa, a refer-se abans d’un intent suprem.
Aleshores, un segon cop, faig el buit davant seu, torno a enfrontar-lo amb el
gust encara recent d’aquell primer glop i sento com s’estremeix en mi alguna
cosa que es desplaça, que voldria elevar-se, alguna cosa que deu haver deixat
anar l’àncora, a gran profunditat; no sé què és, però puja lentament; noto la
resistència i sento la remor de les distàncies que travessa.
Certament, allò que batega al fons meu deu ser la imatge,
el record visual que, lligat a aquest gust, mira de seguir-lo fins a mi. Però
es debat massa lluny, massa confusament; amb prou feines percebo el reflex
neutre on es confon l’inaferrable terbolí dels colors barrejats; però no puc
distingir-ne la forma, no puc demanar-li, com a únic intèrpret possible, que em
tradueixi el testimoni del seu contemporani i inseparable company, el gust,
preguntar-li que m’ensenyi de quina circumstància particular, de quina època
del passat es tracta.
Arribarà a la superfície de la meva consciència lúcida
aquest record, l’instant antic que l’atracció d’un instant idèntic ha vingut de
tan lluny a sol·licitar, a commoure, a aixecar en el fons del meu ésser? No ho
sé. Ara ja no sento res, s’ha aturat, potser ha tornat a baixar; qui sap si mai
tornarà a pujar des de la seva nit. Deu cops em cal tornar a començar, a abocar-m’hi.
I cada cop, la covardia que ens desvia de tota tasca difícil, de tota obra
important, m’ha aconsellat de deixar-ho córrer, de beure el te tot pensant
simplement en els meus maldecaps d’avui, en els meus desitjos de demà que es
deixen rumiar sense pena.
I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del
trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no
sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació,
m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te
o de til·la. La vista de la petita magdalena no m’havia recordat res abans de
tastar-la; potser perquè, havent-les vist després tot sovint en els prestatges
de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray i
s’havia vinculat a d’altres més recents; potser perquè d’aquests records
abandonats durant tant de temps fora de la memòria no en sobrevivia res, tot
s’havia disgregat; les formes -inclosa la de la petita petxina de pastisseria,
tan generosament sensual sota el seu prisat sever i devot- s’havien abolit o,
adormides, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès atènyer la
consciència. Però quan no subsisteix res d’un passat antic, després de la mort
dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l’olor i el gust, més
fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen
encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre
les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta
quasi impalpable, l’edifici immens del record.
I un cop vaig haver reconegut el gust del tros de
magdalena sucat en la til·la que em donava la meva tieta (tot i que encara no
sabia i vaig haver de deixar per més tard el descobriment de per què aquest
record em feia tan feliç), de seguida la vella casa grisa que donava al carrer,
on hi havia la seva cambra, va venir com un decorat de teatre a aplicar-se al
petit pavelló que donava al jardí, que havien construït per als meus pares a la
part del darrere (aquell llenç escapçat, l’únic que fins ara havia tornat a
veure); i amb la casa, la vila, des del matí fins al vespre i en qualsevol
temps, la plaça on m’enviaven abans de dinar, els carrers on anava a comprar,
els camins que agafava si feia bo. I com en aquell joc on els japonesos es
diverteixen remullant en un bol de porcellana ple d’aigua trossets de paper
fins aleshores indistingibles que, un cop es submergeixen, s’estiren, es
perfilen, s’acoloreixen, es diferencien, esdevenen flors, cases, personatges
consistents i reconeixibles, de la mateixa manera ara totes les flors del nostre
jardí i les del parc del senyor Swann, i les nimfees del Vivonne, i la bona
gent del poble i les seves casetes i l’església i tot Combray i els seus
voltants, tot allò que està prenent forma i solidesa, ha sortit, vila i
jardins, de la meva tassa de te.
Marcel Proust,
Du côté de chez Swann

Hola Martha, doncs des que es va escriure aquest missatge, la primera part («Combray») ja és a la venda, però ja ho deus saber. La segona part, la que completa el primer volum de l’obra, sortirà aquest mateix any, i la idea és que vagi sortint tota la Recerca en els propers anys.
Salutacions i gràcies per la visita