Poe a la Lluna

La incomparable aventura de Hans Pfall és la
història d’un delinqüent que, per escapar dels seus perseguidors, s’embarca en
un globus i comença a pujar (òbviament cap amunt) fins que arriba a la Lluna. Durant el
trajecte Pfall descriu la Terra a mesura que es va allunyant… tot inventat,
és clar: ningú no havia pujat mai tant. Quan surt de l’atmosfera tanca tot
el cistell del globus en un gran sac de cautxú i respira un gas que ha inventat
ell mateix. Gràcies a un enginyós mecanisme que cada tant el desperta
mitjançant gotes gelades d’aigua que li cauen a la cara, pot anar canviant
periòdicament el gas.

En arribar a la Lluna es
troba que hi ha tants habitants com a la Terra però lògicament, com que el
satèl.lit és més petit, els selenites també són més menuts. Una altra
particularitat: a la Lluna hi ha un habitant que correspon exactament amb cada
habitant de la terra. Una mena de doble, extraterrestre i reduït, de cadascun de
nosaltres (em pregunto si la història selenita reprodueix també la humana, si a la Segona Guerra Lunar hi va haver cambres de gas; si un cert dia de febrer de fa uns quants anys el meu doble a la Lluna es va quedar amb un pam de nas quan Ella el va rebutjar  amb un gest  ja inequívoc; si el petit Virgili, el petit Kafka, van desitjar que els futurs habitants del satèl·lit no poguessin conèixer mai els seus escrits; si aquest paral·lelisme es produeix simultàniament i, en cas contrari, si uns o altres ens podem anar avisant de la propera catàstrofe; si el decurs cronològic es trencarà quan, a uns o altres, se’ls acudeixi un nou al·licient bèl·lic: envair l’esfera veïna…).

Un dels propagandistes més
importants que va tenir Poe a França, a part de Baudelaire i els poetes
simbolistes, va ser Jules Verne, que va escriure
llarguíssims articles a la
premsa introduint Poe als seus compatriotes. Tot comentant aquest conte de la
Lluna i, en concret, aquest punt dels seus habitants minúsculs, va escriure una
frase que tradueix de manera transparent la mentalitat colonialista del segle
XIX:

M’agrada creure que, vista la
situació inferior del seu planeta, aquests selenites servirien, com a màxim,
per fer-nos les feines domèstiques.

Com que Poe només apuntava
l’existència d’aquests personatges i no n’explicava gaire res, Verne també deia
que quedava pendent l’explicació d’un viatge a la Lluna, que Poe no havia pogut
desenvolupar. Posteriorment, Verne va escriure un dels seus llibres més
coneguts, De la Terra a la Lluna, que
en realitat no té res a veure amb la idea de Poe.
 

2 Responses to “Poe a la Lluna”


css.php