Berenice
Transcric un fragment que
il·lustra el costat més macabre d’Edgar Allan Poe. Pertany al conte Berenice, i valdrà la pena explicar-ne
una mica l’argument per comprendre l’abast de l’horror final. És la història
d’un noble que viu a la seva mansió amb la seva cosina, Berenice. El
protagonista ha crescut malaltís i malencònic; Berenice sana i plena d’energia.
Però de cop i volta la noia cau malalta: se li declara una epilèpsia que li
ocasiona atacs catalèptics, una mena de pèrdua dels sentits que fa creure cada
vegada que és morta. Al mateix temps, al protagonista se li desenvolupa el que
ell en diu una "monomania", una percepció agudíssima de les coses més
banals: la flama d’una llàntia, el so d’una paraula repetida infinitament fins
que acaba perdent el significat, una ombra en la paret. Aquesta monomania
l’obsessiona de tal manera que quan es fixa en un objecte no se’l pot treure
del cap.
Un dia, la seva cosina, amb qui
s’ha acabat casant, el va a veure a la biblioteca i ell es fixa en les seves
dents blanques i perfectes. Quan Berenice se’n va, ell ja està posseït per la
idea d’aquelles dents, de manera que només veu les dents, viu pensant tan sols
en les dents. Més endavant, Berenice emmalalteix definitivament i mor; són els
criats els qui s’encarreguen de sepultar-la. Al final del conte, el
protagonista està assegut a la biblioteca, davant d’una capseta petita; té un
vague record d’uns crits de dona i la impressió que ha fet alguna cosa, però no
sap què:
Van trucar lleugerament a la porta de
la biblioteca i, esgrogueït com un estadant de la tomba, un domèstic va entrar
de puntetes. Les seves mirades eren folles de terror, i em parlà amb una veu
trèmula, escanyada, molt baixa. Què va dir? Vaig sentir unes quantes frases
deslligades. Contava d’un crit foll que havia torbat el silenci de la nit, que
tots els criats s’havien aplegat, que havien cercat en la direcció del so; i a
la fi el seu to esdevingué punyentment distint, quan em mormolava d’una tomba
violada, d’un cos desfigurat, amortallat, però encara alenant, encara
palpitant, encara viu!
Assenyalà els meus vestits: eren
bruts de fang i de grumolls de sang. Jo no vaig dir un mot, i ell m’agafà
gentilment de la mà, que tenia estigmes d’unes ungles humanes. Dirigí la meva
atenció cap a un objecte posat contra la paret; el vaig mirar durant uns quants
minuts: era una aixada. Amb un crit vaig saltar cap a la taula, i vaig aferrar
la capsa que hi havia al damunt. Però no tenia força per a obrir-la; i en el
meu tremolor, em va lliscar d’entre les mans i va caure feixugament i es trencà
a trossos; i de dins, amb un dring d’acer, rodolaren algunes eines de cirurgia
dentària, mesclades amb trenta-dues petites coses blanques i ebúrnies, que
s’esbarriaren d’ací i d’allà pel paviment.
Llegir Edgar Allan Poe no
significa trobar-se un seguit d’emocions d’aquesta mena, perquè aquest conte és
potser un extrem de l’horror. Altres relats tracten temes similars, però amb
altres enfocaments, més subtils, carregant més els ambients, com en el cas de La caiguda de la casa Usher o Ligeia. El mateix Poe, en una carta que
va escriure a un editor a qui enviava el conte, deia: "El tema és massa
horrible, i confesso que he vacil·lat abans no m’he decidit a enviar-li. Reconec
que he arribat al límit mateix del mal gust, però no tornaré a pecar de manera
tan palesa…"

M’ha semblat molt interessat el que has escrit. He destacat aquesta entrada en el meu recull setmanal
http://sobrellibres.bloc.cat/post/16493/247038
Salutacions!