En fleurs

Tot sol, em
quedava simplement davant el Gran Hotel esperant el moment d’anar a trobar la
meva àvia quan, quasi ben bé a l’extrem de l’escullera on feien moure una taca
singular, vaig veure com s’avançaven cinc o sis noies, tan diferents, en
l’aspecte i les maneres, de totes les persones a les quals hom estava acostumat
a Balbec, com l’hauria pogut ser, desembarcada de qui sap on, una bandada de
gavines que executa amb els passos comptats a la platja –les que van més
endarrere atrapant les altres tot voleiant- un passeig l’objectiu del qual
sembla tan obscur als banyistes que elles mateixes semblen no veure, com
clarament determinat pel seu esperit d’ocells.
[…]
Enmig de
totes aquestes persones algunes de les quals perseguien una cabòria, però en
traïen aleshores la mobilitat mitjançant un gest brusc, una divagació
d’esguards, tan poc harmonioses com la circumspecta titubació dels seus veïns,
les noietes que jo havia apercebut, amb el domini de gestos que dóna una
perfecta flexibilitat del seu propi cos i un menyspreu sincer de la resta de la
humanitat, venien dret davant d’elles, sense hesitació ni rigidesa, executant
exactament els moviments que volien, en una plena independència de cadascun
dels seus membres respecte dels altres, mentre la part més gran del seu cos
servava aquesta immobilitat tan remarcable entre les bones ballarines de
valsos. No eren lluny de mi. Malgrat que cadascuna era d’un tipus absolutament
diferent de les altres, totes eren belles; però, en realitat, les veia des de
feia tan poca estona i sense gosar mirar-les fixament, que encara no n’havia
individualitzat cap. Llevat d’una el nas recte i la pell bruna de la qual la
feien contrastar enmig de les altres com, en algun quadre del Renaixement, un
Rei Mag de tipus àrab, només les podia identificar l’una per un parell d’ulls
durs, caparruts i enriolats; una altra per unes galtes en què el rosa tenia
aquesta tonalitat com de coure que evoca la idea de gerani; i fins i tot,
d’aquests trets encara no n’havia vinculat indissolublement cap a una de
les noies més que a una altra; i quan (segons l’ordre en què es desenrotllava
aquest conjunt, meravellós perquè hi concorrien els aspectes més diferents, en
què s’hi confonien totes les gammes de colors, però que era opac com una música
en la qual jo no hauria sabut aïllar i reconèixer les frases en el moment del
seu pas, distingibles però oblidades immediatament després) veia emergir un
oval blanc, uns ulls negres, uns ulls verds, no sabia si eren els mateixos que
m’havien aportat ja l’encís de feia un moment, no podia referir-los a tal noia
que pogués separar de les altres i reconèixer-la. I aquesta absència, en la
meva visió, de les demarcacions que ben aviat havia d’establir entre elles,
propagava a través del seu grup una fluctuació harmoniosa, la translació
contínua d’una bellesa fluïda, col·lectiva i mòbil.
Marcel
Proust, À l’ombre des jeunes filles en fleurs.