Primer poema

L’oratge va passar ràpidament. La pluja, que queia amb la violència d’una massa d’aigua en l’esberlament de la qual els arbres es torçaven i es vinclaven, es va reduir de sobte a unes línies d’or obliqües que es trencaven silenciosament en trets curts i llargs que es destacaven sobre un rerefons d’agitació vegetal que s’anava calmant. Golfs d’un blau voluptuós s’eixamplaven entre grans núvols -amuntegament de blanc pur i de gris violaci, lepota (el vell mot rus per la “bellesa majestuosa”), mites en moviment, guaix i guano; i entre les seves corbes, hom arribava a distingir una al·lusió mamària o la màscara mortuòria d’un poeta.

La pista de tennis havia esdevingut una regió de grans llacs.

Més enllà del parc, per sobre dels camps fumejants, va aparèixer un arc de Sant Martí; els camps acabaven a l’ombrós llindar dentat d’un llunyà bosc de pins; una part de l’arc el travessava, i aquesta secció del límit del bosc adoptava un tornassolat màgic a través del verd pàl·lid i el rosa del tel irisat que el velava: lluminositat tendra i esplendor que relegaven entre els parents pobres els reflexos acolorits romboïdals sobre el parquet del pavelló, obra del sol que havia tornat.

Un instant més tard va esclatar el meu primer poema. Què el va desencadenar? Em sembla saber-ho. En l’absència de tot vent, i simplement pel seu pes, una gota de pluja, brillant com un luxe paràsit sobre una fulla en forma de cor, va doblegar-ne la punta, i allò que tenia l’aspecte d’una goteta de mercuri va executar un brusc glissando seguint la nervadura central, i aleshores, quan va haver perdut el seu llast lluminós, la fulla alleujada es va redreçar. “Llisa, diamant, llisca, alleujament”. L’instant que li va caldre a tot això per produir-se em va semblar que era no tant una fracció de temps com una fissura en el temps, un batec de cor que mancava, reemborsat immediatament per una crepitació de rimes. Ho dic bé: “crepitació”, ja que quan va bufar una ràfega, els arbres van començar a degotar amb animació tots alhora, imitant la recent pluja torrencial de manera tan tosca que l’estrofa que jo ja murmurava s’assemblava a l’espasme de meravella que m’havia corprès quan, per l’espai d’un instant, cor i fulla havien estat una sola cosa. 

Vladimir Nabòkov, Parla, memòria

[@more@]


css.php