Vol

No vola en cercle, més aviat fa en l’aire un dibuix de contorns rectilinis, d’angles ben marcats. De tant en tant la seva trajectòria creua la d’una altra mosca i aleshores, potser responent a un instint atàvic de caça més que no pas a un impuls juganer, s’emboliquen uns segons en un conat de disputa: en uns pocs centímetres d’aire de sobte acceleren el ritme, excitades. Quan a causa de la pròpia baralla es troben allunyades d’un pam, cadascuna reprèn com si res el seu vol trapezoïdal. Volen, encara, fins que es tornen a trobar o fins que, com ara, el vent bufa una mica més fort i s’aturen, s’arrapen al respatller de plàstic de la cadira.

Contemplant el paisatge del voltant de casa de vegades miro d’imaginar com seria si no hi hagués cap construcció humana, cap carretera ni camí. Paral·lelament em costa ben poc figurar-me el poble, els carrers, separant-se, enlairant-se del terra, l’asfalt com una crosta que, en gratar-la, es desprengués de la pell. Imagino el pes de tot el que l’home ha construït, el pes que suporta el terra. De ben segur és insignificant. Tot i això, una esllavissada se’t pot emportar la casa torrent avall.

De fons sento una xiuladissa d’ocells, la lògica de la qual m’és tan opaca com el vol de les mosques. Passa una garsa movent les ales amunt i avall, en cops ràpids i regulars. I un pardal que avança a sotracs, ara a poc a poc, batent les ales, mantenint-se en una mateixa alçada, ara més de pressa, amb les ales plegades i com si pugés un graó en el seu itinerari.

Em pregunto quans d’aquests animals serien aquí si no hi visqués ningú.

[@more@]

2 Responses to “Vol”


Vol

 

No vola en cercle, més aviat fa en l’aire un dibuix de contorns rectilinis, d’angles ben marcats. De tant en tant la seva trajectòria creua la d’una altra mosca i aleshores, potser responent a un instint atàvic de caça més que no pas a un impuls juganer, s’emboliquen uns segons en un conat de disputa: en uns pocs centímetres d’aire de sobte acceleren el ritme, excitades. Quan a causa de la pròpia baralla es troben allunyades d’un pam, cadascuna reprèn com si res el seu vol trapezoïdal. Volen, encara, fins que es tornen a trobar o fins que, com ara, el vent bufa una mica més fort i s’aturen, s’arrapen al respatller de plàstic de la cadira.

Contemplant el paisatge del voltant de casa de vegades miro d’imaginar com seria si no hi hagués cap construcció humana, cap carretera ni camí. Paral·lelament em costa ben poc figurar-me el poble, els carrers, separant-se, enlairant-se del terra, l’asfalt com una crosta que, en gratar-la, es desprengués de la pell. Imagino el pes de tot el que l’home ha construït, el pes que suporta el terra. De ben segur és insignificant. Tot i això, una esllavissada se’t pot emportar la casa torrent avall.

De fons sento una xiuladissa d’ocells, la lògica de la qual m’és tan opaca com el vol de les mosques. Passa una garsa movent les ales amunt i avall, en cops ràpids i regulars. I un pardal que avança a sotracs, ara a poc a poc, batent les ales, mantenint-se en una mateixa alçada, ara més de pressa, amb les ales plegades i com si pugés un graó en el seu itinerari.

Em pregunto quans d’aquests animals serien aquí si no hi visqués ningú.

[@more@]


css.php