Devots
Però aquella imatge no era el meu interès principal. Els meus ulls es fixaven en els devots agenollats, els rostres dels quals posseïen la bellesa que posseeixen quasi tots els rostres quan es troben en presència de la deessa de la pietat, la Santa Mare, la figura de la divina compassió: cares molt diferents de les serioses i calculadores dels amants de l’art que contemplen les verges en les galeries. Aquells devots no tenien cap concepció de l’art; per a ells, el quadre era el símbol d’alguna cosa més i, en conseqüència, esdevenia la realitat. No havien estat tocats per l’ensenyament modern, encara que el seu govern estava fent el possible per oferir-los els seus inestimables avantatges; l’anticlericalisme i el tragí nord-americà aviat els alliberarien de la seva fe en els miracles i d’altres assumptes sagrats. Però em vaig preguntar: ¿d’on vindrien aleshores la gràcia i la divina compassió? ¿Aquestes coses són necessàries per a les persones ben alimentades que coneixen les meravelles que oculta un àtom? No tinc res contra el progrés educatiu i econòmic; només em pregunto quant haurem de pagar i en quina moneda.
Robertson Davies, El cinquè en joc
[@more@]