Patrons i déjà vu (3/4)
III
I tot això que deu estar tan estudiat i que segurament té explicacions de tota mena (estètiques, neurològiques, esotèriques…) ho acostumo a relacionar amb els déjà vus, un tema que també compta amb mil peregrines teories per explicar-los: vides anteriors i reencarnacions, engany de la memòria… Sense anar més lluny, en una nota que apareix a La doctrina de los ciclos, a Historia de la eternidad, Borges posa en boca de Néstor Ibarra (que era un poeta amic seu i que surt com a personatge citat justament a Tlön, Uqbar, Orbis Tertius) aquestes paraules que apareixen en francès i tradueixo:
També passa que alguna percepció nova ens colpeja com un record, que creiem reconèixer objectes o accidents que, tanmateix, estem segurs de trobar per primera vegada. Imagino que aquí es tracta d’un curiós comportament de la nostra memòria. D’entrada s’efectua una percepció qualsevol, però sota el llindar del conscient. Un instant més tard, les excitacions actuen, però aquesta vegada les rebem en el conscient. La nostra memòria es deixata, i ens ofereix el sentiment del ‘déjà vu’, però localitza malament aquesta crida. Per justificar-ne la feblesa i el trasbals, li suposem un considerable retrocés en el temps; potser l’enviem fins i tot més lluny de nosaltres, en la repetició d’alguna vida anterior. En realitat es tracta d’un passat immediat; i l’abisme que ens en separa és el de la nostra distracció.
El cas és que a partir de Proust, un dia se’m va fer avinent una explicació que no és que em sembli certa ni em deixi de semblar-ho, però que em va engrescar. Crec que quan sentim que ja hem viscut un moment determinat, el que de fet estem revivint és una combinació idèntica i en el mateix ordre de diversos elements o moviments que reconeixem d’una altra situació, que són equivalents pel que fa a la seva essència encara que no s’assemblin en aparença. Per exemple, un dia, llevant-me de la migdiada, a ple estiu, suat, sona el telèfon, contesto endormiscat i qui em truca és una persona que fa molt de temps que no sento, i que m’anuncia un fet d’importància; jo no manifesto prestar-li una excessiva atenció, i em sembla que l’altra persona s’ho pren malament de forma palpable, però no m’ho diu; intento corregir la meva resposta i mostrar una mica d’entusiasme, i aleshores m’adono que l’altra persona no s’ho havia pres malament.
La meva idea és que aquesta “sèrie” ha quedat, com tantes altres coses, inscrita a la memòria. Ara: imaginem que un altre dia, vuit anys més tard, estic mort de son i tinc una mica de febre, i la dona em parla il·lusionada de les vacances properes, de les quals ja n’hem parlat sovint. Però contesto, amb aquesta fatiga i la febre (o amb un pic de somnolència que sembla embolcallar aquesta mena d’experiències), de manera massa tèbia. Em sembla veure que la meva resposta no correspon amb la il·lusió que mostrava ella, i corregeixo el to, per adonar-me acte seguit que havia malinterpretat la seva reacció.
Crec que quan s’acabi la segona situació no recordaré (no tinc perquè recordar) l’episodi del telèfon de vuit anys abans, però és possible (només possible) que, assegut al sofà, senti que estic vivint un déjà vu. Aquí ho hem fet a l’inrevés, és clar, hem fet trampa i ens hem inventat les situacions partint apriorísticament de la teoria. Però si poguéssim analitzar la situació en què ens trobem en el moment en què ens sembla viure de nou una situació, i si a més poguéssim identificar allò que ho va originar, crec que es podria veure aquesta connexió. Funciona així? No en tinc ni idea, però, repeteixo, m’agrada aquest funcionament “metafòric” del cervell.
Hi ha un episodi a la Recherche, on Proust, tornant a l’hotel en carrossa després d’un passeig, es queda parat veient, al principi d’un pendent de la carretera, una casa la façana de la qual està mig oculta per tres arbres disposats d’una manera determinada, una imatge que, de cop i volta, li crida l’atenció. Pensa que ja l’ha vista en una altra ocasió, i sap que no pot ser aquella mateixa, perquè és la primera vegada que passa per aquell camí en concret; és més, pensa que ja ha viscut aquell moment. Com en molts altres passatges de la Recherche, la feina serà (com en l’episodi de la magdalena, vaja) intentar identificar la font d’aquell record -i de pas diguem que aquesta vegada no se’n sortirà. Segurament la sensació (aventuro) no depèn només d’aquella forma (la carretera que puja, la casa, els tres arbres), sinó d’un estat anímic, físic, d’humor, de cansament, combinat amb una percepció visual i etc. De fet, tot això és una pura simplificació, però intueixo que condicions d’estructura molt complexa, presentades més tard de manera equivalent (encara que, repeteixo, aparentment diferent), propiciarien aquestes sensacions.
[@more@]



Molt interessant… i em sembla que no vas gens errat amb la teva idea. He sentit en una altra ocasió una teoria (no sé on ni quan) molt semblant.
M’acabes de suggerir un post…