Les coses
– Estàs cansat i veus les coses des d’un punt de vista diferent, Spender. T’he de posar una multa de cinquanta dòlars.
– Bé, capità. Però penso en ells. Ells que ens miren com fem l’imbècil.
– Ells?
– Els marcians, siguin morts o no.
– Morts, de ben segur -va dir el capità-. Creus que saben que som aquí?
– És que potser una presència antiga no sent sempre l’arribada d’una de nova?
– Potser sí. Que potser creus en els esperits?
– Crec en tot allò que ha estat acomplert, i força coses ho han estat a Mart. No en manquen pas les proves. Hi ha aquests carrers, aquestes cases, m’imagino que llibres, aquests grans canals, rellotges, estables, sinó pels cavalls, al menys per animals domèstics d’alguna mena, potser de dotze potes, qui sap? Pertot on miro veig objectes que han servit. Que han estat tocats i manipulats durant segles. Pregunta’m aleshores si crec en l’esperit de les coses en la mesura que han servit, i et contestaré que sí. Totes són al voltant nostre. Tot el que tenia una funció, mai no podrem fer-ho servir sense tenir un sentiment d’incomoditat. I aquestes muntanyes amb els seus noms. Mai no ens seran familiars. Les tornarem a batejar, però els seus noms primitius romanen en el passat, i les muntanyes s’han modelat i les han contemplat sota aquests noms antics. Els que els donarem nosaltres, com a aquests canals o aquestes ciutats, lliscaran per sobre com l’aigua sobre un ànec. Mai no tocarem Mart, fem el que fem. Aleshores, ens enfurismarem i, saps què passarà? Ens ho carregarem tot, ho esventrarem, per refer-ho a la nostra mida.
Ray Bradbury, Cròniques marcianes
[@more@]

Esa hendidura en Marte sobrepasa lo humano.
Bradbury capta perfectamente la intrascendencia de nuestras vidas en el Tiempo del Universo.
Si fijas la mirada en la fotografía, en la aridez y en la insondabilidad de los abismos marcianos, también.
Un saludo
Un libro estupendo. Después de mil recomendaciones de todo tipo de gente a las que hice caso omiso me he decidido a leerlo. Nunca es tarde.
Saludos Portnoy