Flora
Ha plogut sobre el meu cap i hi ha crescut herba molt fresca.
He sortit a passejar, la testa florida i verda,
perquè també s’hi han fet flors, com si jo fos una gerra.
Després ha sortit el sol i he sentit olor de terra.
Pau Riba, Cançó 7a en colors
La darrera part (o això em sembla quan ho recordo en despertar-me) d’un somni de migdiada. Sóc amb la meva filla petita, potser amb algun adult, i amb la Clara, una amiga de la nena, que té la seva mateixa edat, nou anys. Em sembla veure que, en la conversa, o en el joc, o en la broma que duem tots a terme, la Clara es queda (es vol quedar, és una nena capriciosa) una mica de banda, sembla que estigui a punt de plorar. L’agafo entre els meus braços i li pregunto en veu baixa què li passa, o amb qui s’ha enfadat. M’ho diu però ara no recordo què em contesta, probablement perquè la seva resposta, sigui la que sigui, no indica quin és el motiu real del paper que fa, com succeeix tantes vegades amb la canalla. Mentre li eixugo amb el polze les llàgrimes càlides que comencen a brollar em fixo en les seves celles: en comptes de pèls hi veig minúscules, finíssimes tiges que sostenen monocromes fulletes i flors, no pas d’un verd viu de planta humida i fresca, sinó d’un color verd-marró, com d’oliva arbequina, d’una delicadesa extrema. Sorprès, més divertit que intrigat, ho dic a la meva filla: “Fixa’t, la Clara té fulles i flors a les celles”. Però no és que m’estranyi que algú pugui tenir plantes a sobre els ulls, com si fos un cas únic i extraordinari, sinó que considero que si ara m’adono d’aquest fet és perquè per primera vegada tinc l’oportunitat de veure les seves celles de tan a prop, com qui un bon dia s’adona que una persona que freqüenta relativament té una piga al coll, que no havia vist mai perquè fins ara no l’havia observada des de la distància o el cantó adients. Apareix la Cristina, amiga d’onze anys de la meva filla gran, que, amb aquesta mateixa actitud deseixida, assenyala el jardinet en miniatura i entre fulles i flors hi identifica trèvols del mateix color.
Li dic aleshores a la meva dona que com és que ens han deixat la nena sense dir-nos a quina hora la vindran a buscar o bé on l’hem de dur. La Sandrine, amb un deix d’ironia, em contesta: “No t’amoïnis, home. No veus que els seus avis tenen una masia?” I em ve al cap on viuen els avis en el somni, però la casa que em represento és, en la realitat, la d’uns veïns que viuen al carrer de sota.
[@more@]
