Somerleyton

En contrast amb la casa que s’enfonsava de mica en mica en el crepuscle, les plantacions dels voltants havien assolit ara, un segle després del període d’esplendor de Somerleyton, el punt culminant de la seva evolució. Antany, certament, les vorades i les platabandes sens dubte havien estat més acolorides i acurades; en canvi, els arbres plantats per Morton Peto omplien ara l’espai aeri per sobre del jardí. Admirats ja pels visitants de l’època, els cedres -alguns dels quals cobrien amb el seu brancatge prop d’un quart d’acre- havien acabat per constituir veritables móns a part. Hi havia sequoies de més de seixanta metres d’alçada i sicòmors rars les branques exteriors dels quals queien sobre la gespa arrelant-se en els indrets on els seus extrems tocaven el sòl, donant lloc a un cercle perfecte de brots novells. No era difícil imaginar-se que aquesta mena de plataners es propagaven pel país com els cercles concèntrics sobre l’aigua i que, tot conquerint d’aquesta manera els voltants, s’anaven afeblint en encavalcar-se en les seves pròpies projeccions, consumint-se per dintre. Alguns arbres més clars flotaven com núvols per sobre del parc. D’altres eren d’un verd ombrós, impenetrable. Les frondes s’escalaven en terrasses, i n’hi havia prou de deixar-se enterbolir una mica l’esguard per tenir la impressió de contemplar muntanyes cobertes de boscos immensos. Però res no em va semblar tan dens i d’un verd tan ombriu com el laberint de teixos, instal·lat al bell mig d’aquesta propietat misteriosa, en el qual em vaig arribar a perdre de tal manera que no vaig aconseguir de sortir-ne fins que vaig traçar una línia en la sorra blanca, amb el taló de la meva bota, davant de cada passadís que s’havia revelat sense sortida. 

W.G. Sebald, Els anells de Saturn

 

[@more@]


css.php