Continent
El riu és dins nostre, la mar ens envolta;
I és també el caire de la terra, el granit
On s’infiltra, les platges on llença
Els seus indicis de creacions anteriors i diferents:
L’estrella de mar, el cranc reial, l’espinada de la balena;
Els bassals on lliura a la nostra curiositat
Les algues més delicades i l’anemone de mar.
Ens torna les nostres pèrdues, la xarxa esquinçada,
La gambina de les llagostes destrossada, el rem trencat
I la roba de forasters morts. El mar té moltes veus,
Moltíssims déus i moltíssimes veus.
La sal és en la rosa de bardissa,
La boira en els avets.
L’udol del mar
I el seu clapit, són veus diferents
Tot sovint copsades juntes: la queixa de l’ormeig,
L’amenaça i la carícia de l’ona que al cim de l’aigua es trenca,
La ressaca llunyana a la foradada,
I el plany indicador de l’escull cada cop més pròxim
Són tot veus del mar, i la boia feixuga i xiuladora
Doblada tot tornant, i la gavina:
I sota l’opressió de la boira silent
El tritlleig de la campana
Mesura el temps, no pas el nostre, tocat per la gràvida
Mar grossa, un temps
Més vell que el dels cronòmetres, més vell
Que no el que compten dones patidores
Que jeuen despertes, preveient el futur,
Provant de desteixir, desfer, desfilar
I apedaçar junts passat i futur,
Entre mitjanit i l’alba, quan el passat és tot engany,
El futur no té futur, abans de l’última guàrdia,
Quan el temps s’atura i mai no acaba;
I la mar grossa, que hi és i hi ha estat d’ençà del principi,
Fa sonar
La campana.
T.S. Eliot, The Dry Salvages, a Quatre quartets
[@more@]