Inferno

Som al cant IV de l’Infern. Dante i Virgili es planten davant dels grans noms que, pel fet d’haver nascut abans del Cristianisme, no tenen dret al Paradís, ni tan sols al Purgatori. A aquestes alçades, la Comèdia ja ens ha regalat, malgrat el poc camí recorregut, moments d’elevada poesia. Ara, aquest fragment que s’inicia al vers 31 és tan bell, tan ple de compassió, de reconeixement i d’humanisme, tan mancat d’eventuals prejudicis cristians, que no ens cansaríem de llegir-lo. Començant pel moment en què Virgili, com qui presenta a un amic la seva colla, s’hi inclou:

Lo buon maestro a me: "Tu non dimandi
che spiriti son questi che tu vedi?
Or vo che sappi, innanzi che più andi,
chei non peccaro; e selli hanno mercedi,
non basta, perché non ebber battesmo,
chè porta de la fede che tu credi;
e se furon dinanzi al cristianesmo,
non adorar debitamente a Dio:
e di questo cotai son io medesmo.
[…]"


Després de parlar dels personatges bíblics que per gràcia del seu ascendent sobre els protagonistes de l’Evangeli han estat cridats a abandonar aquest cercle i a ascendir en la jerarquia de l’univers de Dante, tots dos pelegrins arriben davant la presència dels poetes, científics i filòsofs de l’Antiguitat. I aquí s’escolten uns versos emocionants, tan coneguts que semblen destacats en negreta:

Onorate l’altissimo poeta;
lombra sua torna, chera dipartita.

La veu és la d’un dels antics, innominat, que en veure arribar Vigili s’exclama i reclama lloances. Després se’ns parla d’Homer, Horaci, Ovidi i Lucà: comptant-hi Virgili són cinc. Dante, meravellat, camina amb ells, xerrant tant de gust, diríem, tan acceptat pels seus companys, que declara que els altres l’honoren com a un de més, el sisè… un vers que dibuixa amb una nitidesa meravellosa la “humanitat”, la “realitat” de Dante com a persona. Aquesta inclusió en la història, aquesta apoteosi de la comunió entre poetes que anul·la els segles esclata a continuació:

Cosí andammo infino a la lumera
parlando cose che’l tacere è bello,
sí com’era l parlar colà dov’era.

O sigui, traduït de manera més o menys barroera:

Així vam caminar fins la llum, parlant de coses que eren tan belles de dir aleshores com és bell de callar-les ara.

Fins i tot aquesta maldestra traducció em sembla que reflecteix la bellesa de la imatge. En l’original és sublim, un enfilall de diamants encastats amb la textura del llenguatge. Tan real, tan propera, que sentim la temptació de mirar de figurar-nos d’on va sorgir, i de decidir, anacrònicament, absurdament, que el seu origen impossible és ni més ni menys el record d’un passeig real de Dante amb Virgili i companyia, un passeig del qual només ens n’explica una miqueta i se’n guarda la resta, perquè no ens interessaria -o potser perquè no n’hem de fer res.

 

[@more@]

4 Responses to “Inferno”

  • Dhamma ha dit:

    Un passatge ben bonic, cert. Pensant en el fragment que tradueixes, he vist que «lumera» ja no existeix en italià, però si «lume», que vol dir foc (lumbre) o claror i també erudició, il.lustració i saviesa, cosa que li dóna un caràcter encara més poètic i filosòfic al text. El «cose che’l tacere è bello», l’entenc no tant com alguna cosa que no ens interessa o de la que no n’hem de fer res, sinó més aviat penso que Dante fa referència a la qualitat de bellesa intrínseca d’aquestes coses, és a dir, que només pensades són belles per sé, que no necessiten paraules. I són tan boniques parlades com en el pensament o com a pensament.

  • Duquena ha dit:

    Aquesta interpretació teva (“penso que Dante fa referència a la qualitat de bellesa intrínseca…”) és, òbviament, tan legítima com la meva, i fins i tot no s’exclouen. Penso, però, que en aquest tercet s’equilibren, d’un costat, les “coses que es van dir aleshores”, i de l’altre “les coses que callem ara”, i a més, amb el reforç, la liaison, que tan bell era una cosa (parlar) com l’altra (callar).

    Però la meva interpretació (“més aviat perquè no n’hem de fer res”) potser te l’has presa una mica al peu de la lletra. Venia a ser una “coletilla” que reforcés el que realment em sembla important: no tant què es deien sinó, com ja he apuntat, que eren junts i parlaven. I ho descriu amb la naturalitat de qui descriu una conversa real, amb tanta naturalitat, de fet, que sembla realment com si “callés el que va passar de veritat”, és a dir, com si de veritat hagués passat.

  • Belén Esteban ha dit:

    ¿Me entiendes?

  • parapo ha dit:

    por añadir un matiz a vuestra lectura, creo que hay que tener presente que el «bello» italiano puede, en un momento dado, traducirse por un inexacto «bueno» español. quizás el poeta piensa que es «mejor» que no conozcamos de qué hablaba con virgilio… no hay que olvidar que la conversación tenía lugar en el infierno 😛 … en realidad esa sería mi humilde versión.

    aparte de eso, la impresión de naturalidad de la que habla duquena está conseguida, y eso es lo importante.


css.php