Chuva

Des que les darreres calors de l’estiu deixaven de ser rigoroses en el sol entelat, començava la tardor abans que arribés, en una tristesa lleu, prolixament indefinida, que semblava un desig del cel de no somriure. Era un blau a voltes més clar, d’altres més verd, de la pròpia absència de substància del color més alt; era una espècie d’oblit en els núvols, porpres indiferents i esfumats; era, ja no feixuguesa, sinó tedi, en tota la solitud quieta per on els núvols passaven.

L’entrada de la veritable tardor era anunciada després per un fred dins del no-fred de l’aire, per un esfumar-se dels colors que encara no s’havien esfumat; per quelcom de penombra i d’allunyament en el que havia estat el to dels paisatges i l’aspecte dispers de les coses. Encara no moriria, però tot, com en un somriure que encara mancava, es transformava en enyorança per la vida.

Per fi, venia la tardor veritable: l’aire es tornava fred de vent; les fulles sonaven amb un to sec, encara que no fossin fulles seques; tota la terra prenia el color i la forma impalpable d’un pantà indeterminat. Tot el que havia estat somriure últim, es descoloria en un cansament de parpelles, en una indiferència de gestos. I d’aquesta manera, tot allò que sent, o que suposem que sent, estrenyia, íntim, al pit, el seu propi comiat. Un so de remolí en un atri fluctuava a través de la nostra consciència d’una altra cosa qualsevol. Plaïa de refer-se per poder sentir veritablement la vida.

Però les primeres pluges de l’hivern arribades també en la tardor ja rigorosa, rentaven aquestes tintes d’una manera gairebé irrespectuosa. Vents alts, que grinyolaven entre les coses parades, que desordenaven coses preses, que arrossegaven coses mòbils, alçaven, entre els clamors irregulars de la pluja, paraules absents de protesta anònima, sons tristos, quasi rabiosos, de desesperació sense ànima.

I finalment la tardor minvava, cap a fred, cendrosa. Era una tardor d’hivern, la que ara venia, una pols esdevinguda fang, però, al mateix temps, quelcom d’allò que el fred de l’hivern ens porta de bo: l’estiu rigorós finit, la primavera per arribar, la tardor definint-se en hivern, en fi. I en l’aire alt, per on els tons entelats ja no recordaven calor ni tristesa, tot era propici a la nit i a la meditació indefinida.

Així era tot per a mi abans de pensar-ho. Avui, si ho escric, és perquè ho recordo. La tardor que tinc és la que he perdut.

F. Pessoa, Llibre del desassossec

 

[@more@]

One Response to “Chuva”

  • O'Sanji ha dit:

    Cheguei aqui através do Vislumbres, e logo a minha surpresa de descobrir como é interessante ler Pessoa em catalão.
    Um abraço


css.php